Encara mai no he tingut novia i quan em miro a l’espill i veig aquests ulls petits i marrons, el nas com una carxofa en mig de la cara rodona i uns llavis fins i pràcticament inexistents sé que no en tindré mai. Pensareu que potser no n’hi ha per tant, però, li hauríem d’afegir una cicatriu bastant lletja que em desfigura la part dreta del rostre. No molt, però el suficient perquè sigui desagradable. Quan he fet algun intent per sortir amb una de les noies de l’oficina o amb alguna veïna, he tingut un no per resposta. Ja hi estic acostumat, a l’escola ja em passava.
Però no és això el que us volia explicar. Desgràcies o frustracions tothom en té. És una altra cosa i en voldria l’opinió. Com sabeu visc a Venècia, aquest de la foto sóc jo. Fa un any em vaig disfressar i casualment vaig conèixer una noia que anava amb la mateixa disfressa que la meua. Vam passar una tarda i una nit que encara les recordo com les més felices de la meua vida. Jo no em vaig treure la màscara, no m’ho va demanar; però, ella tampoc no es va desprendre de la seua.
Avui de nou és carnaval i sé que tornarem a gaudir d’estar junts. Vam prometre que ens vestiríem igual i que ens trobaríem al mateix lloc. Un dia de joia exultant per mi, l’excepció d’aquests mesos anodins i monòtons. I no m’aixecaré la carota. Ella, tampoc. Millor així, no?
13 comentaris:
Aquest relat donaria per moltes reflexions, per pensar molt en el que hi passa, si està bé crear-se il·lusions sense treure la màscara, perquè aquesta no hi pot ser sempre. Però bé, em quedaré amb que està molt ben escrit, i que la idea és molt bona.
O viure simplement una il·lusió de carnaval a carnaval...
Molt bon relat, Kweilan!
És una llàstima que no es puguin conèixer millor, però ells ho han triat i no som ningú per contradir-los. Bon relat
Fins aviat
Aquest relat m'ha recordat un conte de Mario Benedetti, "La noche de los feos" (crec recordar que aquest era el títol). Ens llegim!!
impressionant!!!
vols dir que a la llarga no se la treuran???
Potser si gosessin mirar-se sense caretes...molt bon relat kweilan!
potser millor deixar la carota?...potser sí o potser no, l'empenta en que s'ho agafin any rere any dictarà sentència.
M'ha agradat moolt.
Felicitats, m'ha agradat molt.
Potser ella també és molt lletja ;-))
Bé, si tots dos estan d'acord, i tots dos accepten la màscara de l'altre, doncs endavant! ;-)
El que no estaria bé és, sense treure la màscara començar a mentir sobre la "bellesa" que hi ha sota... Clar que potser molt endins, endins... (com el que ha fet la CARME) sí que hi ha bellesa :-)
Mira, si tens temps, llegeix aquest relat, a veure què et sembla ;-)
http://blogdeassumpta.blogspot.com/2009/08/en-xarli-es-molt-bon-nano.html
Si t'agrada, li podríem dir al protagonista del teu... que aprengui a tocar la guitarra i es deixi de màscares!! :-DD
Els complexes d'inferioritat a causa del físic són difícils de superar. Com diu Xexu, un relat amb què es pot reflexionar sobre molts temes. Molt ben redactar.
Jo penso que si no se la treuen...a la tercera ho faran :)
Un aplaus jejej
Duríssim, no? Que s'aixequin la carota i s'estimin com son! Al final, les coses maques desapareixen. Un petó i fins aviat, KWEILAN. M'ha agradat molt el post.
Moltes gràcies a tots i a totes. Una abraçada i bon cap de setmana!!!
Publica un comentari a l'entrada