2/3/11

Amor per sempre.



No ha fet una tarda tan lluminosa i tan primaveral com ahir però tanmateix he sortit a caminar. He arribat fins al riu i he creuat per la passarel.la nova. Una estructura moderna que comunica les dos parts de la ciutat. El Segre, indiferent als humans que anem amunt i avall, corria cap al seu destí sense cap obstacle que l’aturés. La Seu Vella fidel quedava a la meua esquena i es confabulava amb el verd intens de les vores del riu per donar una estampa agradable, que convidava a meditar en el meu proper apunt.
Ja fa dies que li vaig donant voltes al tema de l’escriptor i els seus personatges. Entenc ara la frase de Flaubert “Madame Bovary c’est moi” que sempre havia interpretat com una identificació d’ell mateix amb l’Emma però crec que també la va dir perquè la sentia propera, la coneixia profundament, perquè l’estimava, en definitiva.
He baixat les escales que porten a prop de l’aigua mentre considerava que molts crítics han dit que Cervantes estimava tant el Quixot, que va permetre que recuperés la lucidesa abans de morir. I he recordat, de sobte –no sé com-, que quan vaig llegir San Manuel Bueno, màrtir de l’ Unamuno, ja fa molts anys, em va quedar la impressió que l’autor patia tant com el protagonista i que li feia companyia en aquells dubtes, que eren els seus.
I mentre el riu avançava cap a llocs més llunyans, he pensat en el privilegi que deu suposar tenir totes aquestes criatures al teu voltant. Perquè  les estimes, perquè les has creat, perquè et fan companyia, perquè han sortit de la teua imaginació. I encara que després, en el transcurs de la creació, agafin volada i es rebel·lin i facin coses que potser no són correctes, l’escriptor les sent tan seues que segur que li deixen un senyal indeleble dins del seu cor. Segur que el seu amor per elles és per sempre.

22 comentaris:

Carme ha dit...

Segur que sí, que els autors s'estimen els seus personatges amb un amor incondicional, facin el que facin... deu ser perquè els entenen tan bé?

garbi24 ha dit...

els escriptors d'alguna manera sempre estan una mica dins dels personatges. Fins i tot senten les seves passions i pors. Suposo

XeXu ha dit...

Són moltes hores, molts dies i molts mesos amb aquells personatges, fent-los a mida. Normal sentir-s'hi identificat, estimar-los molt. Com també normal odiar-ne algun, com en d'altres casos, com el de Sherlock Holmes, oi?

David ha dit...

Ha de ser una sensació ben estranya, aquesta de crear personatges que semblin més vius que els qui realment som vius. Perquè, per exemple, Cervantes, després de crear el Quixot, què més podia crear? Haver pogut crear un personatge d'aquesta mida suposo que també deu ser una llosa important alhora d'intentar continuar escrivint. Una beneïda llosa per a milions de lectors, és clar. Salut!

fanal blau ha dit...

Els personatges que creem escrivint, són, d'alguna manera, fills nostres. Impossible no estimar-los.
Madame Bovary m'acompanya en els trajectes de tren! ;)
Un molt bon dimecres, Kweilan!

Marta ha dit...

Crec que els autors dels personatges se'ls poden estimar o desestimar per ser productes de la seva imaginació i ja que malgrat ser ficticis, alguns han estat creats d'alguna manera de vivències personals, i pot ser que alguna part d'ells no els agradi. Una bona reflexió Kweilan

Clidice ha dit...

I els autors que ens parlen de la vida pròpia que prenen els personatges? Que, quan els han dibuixat, se n'adonen que no els poden fer el que vulguin, que actuen només com ells actuarien?

Estonetes ha dit...

Tots tenim personatges a dintre, els escriptors aconseguiexen traure´ls a l´exterior.
Quin post més bonic!

Assumpta ha dit...

Què bé escrius, KWEILAN!! És un autèntic plaer quan arribes aquí i trobes un post d'aquests que tu fas relacionant una cosa amb l'altre, un llibre amb... el que sigui... amb un altre llibre, amb un lloc, amb una situació...

Avui, mentre ens has portat a passejar per Lleida, hem conegut la relació entre uns quants personatges i els seus autors. No sé si llegiré alguna vegada aquests llibres que menciones, però només de llegir el teu post, ja he aprés alguna cosa :-)

Josep Lluís ha dit...

Un magnífic apunt, Kweilan! Jo també crec que tots els escriptors deixen quelcom d'ells mateixos en cadascun dels seus personatges, car al cap i a la fi els han creat. Salutacions.

La Meva Perdició ha dit...

Un post reflexiu i encertat. La relació amb els personatges creats és el més semblant que tinc amb la sensació de ser pare, per bé o malament. ^_^

horabaixa ha dit...

...com sempre, un plaer llegir-te.
Feia temps que no et visitava

coses2 ha dit...

A vegades es nota que l'escriptor estima els seus personatges i altres vegades jo tinc la sensació que l'autor s'hi encarnissa. A mi Flaubert em va semblar dur amb Emma Bovary, sobretot al final i sempre he pensat que és una ironia que els lectors l'hagin estimada tant malgrat el maltracte del seu creador. Bé no sóc gaire de Flaubert, és veritat. Anna Karenina i Tolstoi sí que sembla un amor per sempre...
M'ha agradat el post. Una abraçada

onatge ha dit...

Jo només intento escriure poemes, i sí, cada intent... me l'estimo i forma part de mi, de fet és qui em coneix més bé...

Des del far bona nit.
onatge

jordicine ha dit...

Preciós. Entenc que tots els escriptors estimen als seus personatges com si fóssin 'fills' propis. Veig que quan camines penses en coses molt interesants, KWEILAN. Quina enveja! Un petó i fins a la cargolada?

Elfreelang ha dit...

Jo en penso que és allò que diuen de la relació amor-desamor....els estimen i no les estimen els personatges, relació ambivalent a voltes...magnific apunt kweilan!

rits ha dit...

és preciós!
quina inspiració que porten les tardes lluminoses i primaverals!
relacions que mai s'alteraran

Jordi ha dit...

És normal que els autors estimin als seus personatges, ja que segurament hagin dedicat moltíssim temps en ells. I estic segur que també els estimen perquè molts d'ells segur que se senten identificats amb ells.

Salva Piqueras ha dit...

qui escrigui i no posi res d'ell en cada personatge, que llenci la primera pedra!!!

SM ha dit...

kweilan, que avui recomanen el teu blog al 3cat24! Felicitats!

http://www.3cat24.cat/noticia/326283

kweilan ha dit...

Carme.- De vegades hi ha autors que diuen que els seus personatges van per lliure i que no els fan cas.

garbi24.- És veritat. És difícil no posar-hi res d'un mateix.

XeXu.- Si, suposo que sí. Però pel que dius ha de ser una relació complexa en algunes ocasions. Però, sempre apassionant.

David.- Després d'un Quixot, és difícil millorar. Però encara va tenir idees per seguir endavant.

fanal.- Així és. Una abraçada!

Marta.- Totalment d'acord. La teua també és una ecel.lent aportació.

Clídice.- Això ha de ser apassionant. Aques diàleg ha de ser el màxim.

Estonetes.- Gràcies, estonetes!

Assumpta.- Gràcies! Has llegit el de Unamuno al final? Per la seua temàtica, igual t'interessa.

Josep Lluis.- Estem d'acord!

La meva perdició.- Una mica és així.

horabaixa.- Gràcies!!! Una abraçada!

coses2.- Una bona reflexió. Una abraçada!

onatge.- Acabo de llegir el teu darrer poema i encara recordo alguns dels seus versos. El recomano des d'aquí.

jordicine.- Gràcies! La caragolada no se m'oblida.

Elfreelang.- Gràcies! Una abraçada!

rits.- Gràcies! Una abraçada!

Jordi.- Moltes gràcies pel teu comentari.

Salva Piqueras.- Totalment d'acord.

SM.- Gràcies, Salvador! No ho havia vist.

Assumpta ha dit...

Aquesta tarda l'he acabat!! :-)) Sabia de què anava però no l'havia llegit mai... M'ha encantat! L'he trobat preciós i m'ha arribat al cor... Tot i que jo, com l'Ángela Carballino, em quedo amb la idea que ells creien que no creien... però que en el fons sí que creien :-))

No sabia que era tan curtet!! Com vaig posar al meu post, el llibre porta tres "novelitas" (com diu el propi autor al pròleg, que al final he llegit hehe) més... ara les llegiré, és clar :-))