Com si no hagués passat el temps, gairebé sense voler, he enfilat les escales de l’entrada i no he reconegut el parc, el nostre parc. Està diferent, molt cuidat, amb innumerables racons plens de detalls que et fan entreveure el geni del mestre.També està ple de turistes. Gent d’aquí i d’allà que em demanen que els faci una foto . Per què no? Semblen tan feliços!
Fa quaranta anys que no venia i avui he tornat a veure la dona que era jo. L’he vista voltar amb la seua nena pels jardins després de l’escola, l’he vista parlar amb altres mares mentre la canalleta jugava a amagar-se...Quin joc més estrany era aquell, però els encantava i s’ho passaven tan bé!
He disfrutat del sol de primavera mentre la dona que era jo em feia companyia. L’he vista buscant la seua filla aquell vespre quan tot just fosquejava. L’he vista esperar desesperada aquelles hores interminables embogida amb els llums i les sirenes dels cotxes de la policia. I l’he vista rebent de matinada una notícia terrible. Mai no es va saber qui ho havia fet.
Vaig cap a casa. La dona que era jo ja no existeix. El temps apaivaga el dolor més intens. El parc està preciós però no m’hi passejaré més. Ni tan sols per veure el drac que tant li agradava a la meua filla.
26 comentaris:
Un gran relat! punyent, dolorós i molt ben escrit!
M'ha agradat molt.
Trist i amb força, i com et diu l'Elvira, molt ben escrit.
*Sànset*
un bon relat!
ens els parcs malauradament hi passen coses així!
M'agrada molt el to del relat, la mirada..
Molt ben aconseguit!
És trist però molt bonic. Està de veritat molt ben escrit.
La tristesa que reflexa no li treu gens de mèrit al escrit......
Demà el meu....
Està tan ben escrit que se't fa tan real, tan real que et queda el cor encongit.
Magnífic.
Dur, real, intens i inesperat. Molt ben lligat. Felicitats!
Molt, molt trist i dur.
I sí que està ben lligat, i tant.
Petons,
Anabel, la Cuentista
Transmet molta emoció, i se sent el dolor punyent i també el dolor apaivagat. Aplaudiments!
quin troç de relat!!!
m'has deixat glaçada.
m'ha agradat moltíssim tot i que és ben dolorós.
ps. t'he de comentar vàries coses. Al final al meu metge li he comprat el que em vas recomenar, Les bogeries de Brooklin. El vaig rellegir i em va tornar a agradar per regalar-lo. Í després, avui buscava si tenies alguna ressenya de Vila-matas, i m'he topat amb la ressenya del llibre que estic devorant ara: Anna Karenina. Fa uns dies vaig escriure a can xexu que em costava molt trobar llibres que m'apassionéssin, i just ara n'he trobat un. No he llegit la teva ressenya, només que és un dels teus preferits. espero poder-la llegir ben aviat, de moment m'està agradant tant!!!
És molt trist, però pense que si m'hagués passat a mi això em sentiria igual... Molt bo.
Un relat esfereïdor, un record molt fort per a una mare, massa fort. Però el relat m'has semblat brillant, et felicito, és una meravella!
Kweilan,
com sempre, saps vestir els relats amb una càrrega emocional potent...
Bon relat, tot i que molt trist!
Una persona trista passejant en un indret prou bonic. Molt bon relat!
Moltes gràcies pels vostres comentaris que, com no podia ser d'una altra manera, m'han encantat.
Una abraçada a tots i a totes!!!
Ups! Pensava que seria el relat tendre d'una velleta... però no. M'ha sobtat, suposo perquè acabo de llegir-ne uns quants que m'han fet riure. Aquest no, però m'ha agradat molt!
Amb aquest relat he recordat la meva infantesa, damunt una bicicleta llogada voltant pel bell mig de la Plaça de les columnes, sense restaurar i al meu pare alertant-nos de que no juguessim al bosc que l'envoltava. Una gran veritat! Molt bon relat. Felicitats!
Què trist, però la vida a vegades també ho és, no? Està bé llegir les diferentes propostes que surten a partir de la imatge.
Imago, Marta i Pd40, moltes gràcies pels vostres comentaris!
Molt bon relat!! una mica trist pero increible!!
Gracies per la teva companyia i comentari
Lisebe.- Gràcies i una abraçada!
He llegit diverses vegades el teu relat. Cada una d'elles l'he fet de diferent manera.
El primer enfoc ha donat protagonisme a la narradora. He sentit tristesa.
El segon, ha estat una forta abraçada a la nena. He sentit tendresa i moltíssima pena.
El tercer, he observat l'espera. He sentit impotència.
El quart, ha estat un passeig pel parc. He sentit enyor i he buscat una foto amb el drac.
El cinquè, s'ha convertit en comentari. He sentit admiració.
Felicitats, Kweilan.
Pilar.- Moltes gràcies!! M'has emocionat amb aquest comentari tan generós i tan positiu. Bona diada!!!
Que maco. M'ha agradat pensar en aquest retrobavent amb una mateixa. De vegades hi ha llocs que ens recorden a d'altres èpoques i ens fan pensar en com erem i com ja no som.
M'ha agradat molt llegir el teu relat.
Els records sempre ens porten al lloc on varem començar.
Molt bon relat.
Publica un comentari a l'entrada