La discussió entre la dona i l’home va ser gairebé a mort. L’odi que es professaven va portar a la destrucció irracional. Tot va quedar malmès.
De nou, ell entrava en aquella habitació i mirava el rellotge. El temps estava parat. Les parets estaven esquinçades, el gerro, trencat i ell, després d’aquella baralla entre els dos era com un ninot a punt de caure al buit. Queia al buit i ningú no l’aturava. Donant voltes per aquella habitació que només uns minuts abans era un menjador amable, intentava transmetre tot el que el personatge li exigia. S’hi esforçava. Eren els últims moments de l’obra.
Va sentir com els aplaudiments neixien des d’un silenci absolut. La cortina de l’escenari baixava definitivament per aquell vespre.
De nou, tornava a ésser ell. Va sortir i va saludar el públic que semblava entusiasmat. Va aparèixer ella – també la seua dona a la vida real- i agafats de la mà s’inclinaven agraïnt les mostres d’afecte dels espectadors.
La realitat i la ficció. Dos móns paral.lels que visitaven cada dia amb una gran intensitat. O potser no tan paral.lels. Ningú no havia estat des de feia anys al domicili d’aquella parella que representava de forma magnífica nit rera nit l’obra “A l’infern n’hi ha prou amb dos”.
De nou, ell entrava en aquella habitació i mirava el rellotge. El temps estava parat. Les parets estaven esquinçades, el gerro, trencat i ell, després d’aquella baralla entre els dos era com un ninot a punt de caure al buit. Queia al buit i ningú no l’aturava. Donant voltes per aquella habitació que només uns minuts abans era un menjador amable, intentava transmetre tot el que el personatge li exigia. S’hi esforçava. Eren els últims moments de l’obra.
Va sentir com els aplaudiments neixien des d’un silenci absolut. La cortina de l’escenari baixava definitivament per aquell vespre.
De nou, tornava a ésser ell. Va sortir i va saludar el públic que semblava entusiasmat. Va aparèixer ella – també la seua dona a la vida real- i agafats de la mà s’inclinaven agraïnt les mostres d’afecte dels espectadors.
La realitat i la ficció. Dos móns paral.lels que visitaven cada dia amb una gran intensitat. O potser no tan paral.lels. Ningú no havia estat des de feia anys al domicili d’aquella parella que representava de forma magnífica nit rera nit l’obra “A l’infern n’hi ha prou amb dos”.
29 comentaris:
Molt bo Kweilan, m'ha agradat molt...aquests teus móns paral-lels : teatre i realitat, o només teatre?
A mi també m'ha agradat molt.
bufff ... boníssim kweilan.
l'espectacle posa dempeus a la gent en acabar. però ... a casa? un cop no hi ha espectadors? segurament més que aplaudir-los trucariem als mossos d'esquadra.
genial, m'ha agradat moltíssim! la idea està molt ben trobada
El títol de l'obra és molt bo. Moltes felicitats per aquest relat. Està molt ben trobat :)
Diuen que la vida és un teatre, no? Que cadascú representa un paper!
guau!
m'ha agradat molt.
móns paral·lels, i sovint la realitat que supera la ficció.
Molt bo.
De vegades, les bones interpretacions, tenen quelcom de real i conegut
Bon relat, tot i que a mi, de moment, la foto no m'inspira gaire res més que somnis de criatura...
Molt, molt ben buscat!! Has sabut trobar dos mons paral·lels "de veritat" :-)) La idea del teatre i la doble vida (real i d'actors) dels personatges la he trobat molt bona! :-)
Ostres, molt ben trobat! M'ha fet pensar entre la diferència del nostre rol més social i l'altre més íntim i personal. A vegades força diferents...
Bona analogia el teatre i la vida...
jejeje és molt original el conte. No sé què deu passar quan una parella ha de representar cada dia el mateix drama, la mateixa discussió. No sé si els hi pot afectar després, a la vida real....salud!
és teu???????????????'
caram!!!!!!!!! m'encataria saber escriure així !!!
quina enveja!!!, bona però enveja!!!
Enhorabona!! a mi també m'ha encantat!!!!
un petó
Una passada, KWEILAN. M'ha encantat. La foto i el text estan fets un per l'altre. Un petó.
molt ben trobat!! felicitats! :)
Què ben trobat! M'ha agradat molt!! Aquesta barreja final ha estat la cirereta al relat, felicitats!
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris i encantada de què us hagi agradat. Una abraçada!!!
Molt bo! M'ha encantat! Una gran idea!
Gràcies Ma-Poc! Una abraçada!
Ostres molt bo, això de comparar realitat i ficció com als móns paral·lels... I que a més d'un se'ls hi han escapat de les mans! M'ha agradat molt, Kweilan!
FANTASTIC.
M'ha encantat, ficció versus realitat, on acaba una i comença l'altre?
Una forta abraçada.
Gràcies Nymnia i Tonina pels vostres comentaris. Una abraçada!
Im-pres-sio-nant!!!!!
M'encanta el títol de l'obra!! artista!!
Gràcies, Nur!!
Un aplaudiment Kweilan! res més...la vida...
Gràcies, Joana!!
Molt tard però comento:
M'ha semblat una idea interessant la de la parella d'actors lligats a una obra on, com a parella s'odïen i alhora no tornar a la seva casa autèntica deixant el dubte del motiu.
No cal dir que m'ha agradat.
Gràcies Josep B. Ens llegim!
Publica un comentari a l'entrada