Literatura d'un viatge a Xina

Aquest estiu me n’he anat a la Xina i on si no, podia anar amb aquest nom de Kweilan? Potser volia conèixer la Xina ancestral o el que quedava de la Xina de Mao. Però el que jo buscava no ho vaig trobar. La Xina que jo vaig veure és una Xina urbana, una Xina poc acostumada als turistes i una Xina amable i oberta als estrangers. Encara que és impossible comunicar-se amb ells per les dificultats de l’idioma.
Però, abans de passejar pel barri del Pudong i fer fotos al Bund, vaig llegir un llibre de l’Angel Wagenstein (1922): Adiós , Shanghai i que vaig comprar només pel títol , sense tenir-ne cap referència. L’estada en aquella ciutat dels jueus europeus provinents d’Europa durant els anys de la 2ª Guerra Mundial em van servir per situar històricament aquesta ciutat abans i després dels anys 40. També per conèixer uns fets que ignorava i que em van impactar profundament.
Preparant les maletes també vaig llegir Sorgo Rojo (1987) de Mo Yan (1955) –portada al cinema per Yimou- ambientada a la província de Shandong i que ens parla d’una família des de la invasió japonesa als anys 30 fins els anys 70. La sensibilitat del poble xinès queda palesa en aquesta novel.la . Sensibilitat que vaig reconèixer quan visitava els temples o les pagodes i els guies explicaven les llegendes o històries plenes de màgia i poesia. Les pagodes o els palaus tenen mil i un detalls: la forma, el color, l’orientació i tot molt pensat i d’acord a les seues tradicions del Yin i Yang, el feng-shui...
Amb aquests dos llibres llegits vaig començar el viatge.Una vegada allà, vaig caminar per Shanghai una mica atordida de veure aquella modernitat que sorgeix sobre les cendres dels barris vells. No puc dir que sigui una ciutat de contrastos perquè el modern s’engoleix l’antic. Queden joies com els jardins del Mandarí Yu o alguns temples budistes on l’encens i el silenci t’aïllen una mica d’aquesta ciutat futurista de 23 milions d’habitants.
I tot en mig d’una boira intensa. Estic acostumada a la boira però sempre l’he associada amb el fred. D’entrada quan arribes a Shanghai la humitat i la calor se t'enganxen al cos i esdevenen companyes fidels.
I després de Shanghai, Hangzhou, una ciutat “petita” que té uns vuit milions d’habitants i que no té centre històric. Tot és nou. Gratacels que no deixen veure el cel i que jo, que vinc d’una ciutat petita de veritat, em donaven una sensació de deshumanització. Ciment i ciment per tot arreu. Centres comercials i cadenes de cafeteries occidentals omplien el carrer principal. El llac Oest en mig de la ciutat, ple de palaus dels diferents emperadors, n’era l’excepció. Un lloc preciós on és fàcil imaginar la Kweilan de la Pearl S. Buck passejant i pensant com són de diferents els occidentals.
A Xian vaig tenir un record per tots els amics i amigues del bloc ja que una foto dels guerrers va ser tema proposat pels Relats Conjunts. Com anècdota puc dir que tinc el llibre del museu signat pel camperol que va fer la descoberta casual del Mausoleu. Ell, ara, vestit amb una jaqueta preciosa de color blau cel, només es dedica a signar dalt d’una mena de tron. Com un emperador. No volia fotos, per això no en tinc cap.
I finalment Pequín o Beijing. Una ciutat moderna, activa i sobretot viva. Pocs detalls d’on som. Si no fos pels rètols gairebé semblaria una ciutat occidental. Només els petits barris de hutongs que queden són testimonis de què Xina fa 20 anys –només 20 anys- era d’una altra forma.Visites obligades van ser el meravellós Temple del Cel i la fantàstica Ciutat Prohibida, llocs desitjats des que vaig veure la pel.lícula de Bertolucci. Tristor inevitable a la Plaça de Tian’anmen presidida pel Mausoleu de Mao, envoltat d’una cua llarguíssima de ciutadans - turistes xinesos- per retre-li homenatge.
La visita a la Muralla també va ser un dels moments especials.
Ens vam moure amb metro – era fàcil perquè els noms de les estacions també estaven en anglès- i vaig viure l’experiència aquella de què t’empenyen per poder tancar les portes. Dins del vagó, no et podies ni bellugar. Com una estàtua de sal. O millor, de terracota.
M’agradaria tornar-hi perquè és una ciutat on m’hi vaig sentir còmoda i on, evidentment, hi ha encara molt per descobrir.
Aquesta és una crònica personal d’un viatge a un país que canvia minut a minut. Molt, molt resumida.
Tinc dos llibres més a la tauleta que m’ajudaran a entendre millor aquell país i aquella societat. I que són dos llibres per llegir encara La fortaleza asediada (1947) de Qian Zhongshu (1919-1998) i un relat de viatges En el gallo de hierro (1988) de Paul Theroux (1941).

Admeto propostes!