28/6/12

Relats Conjunts: Keith Haring


Les arrugues la tenien obsessionada. S’estava fent gran i cada dia es mirava al mirall en busca d’alguna ratlla al seu rostre i quan la trobava, per fina que fos, era motiu de depressió durant hores. Corria l’any 2070 i la Humanitat continuava, fidel als seus principis, fent barbaritats. Al propi cos també. Però la Noèlia com milions d'humans no n’era conscient. Ara anunciaven un nou mètode quirúrgic que eliminava qualsevol arruga i no només de la cara sinó de tot el cos.
Va buscar la manera de contactar amb la clínica que feia aquests miracles i, malgrat que era una operació molt cara, va decidir posar-se en mans d’aquell metge idolatrat pels seus pacients. Hi havia llista d’espera però li van assegurar que la cridarien en uns mesos. Va viure pendent del mòbil, esperant el desitjat avís. De res podia gaudir, només pensava en el seu futur aspecte d’adolescent.  Finalment va arribar el dia i es va operar.

Quan es va despertar, va comprovar admirada que no tenia cap arruga. La pell se li veia verdosa però llisa com la pantalla de la seua tablet de darrera generació. En pic va poder, se’n va anar a la discoteca i va veure que moltes persones  havien fet el mateix. Tenien un aspecte una mica estrany, però eren feliços com ella! No van parar de saltar i ballar en tota la nit.

Quin món tan fantàstic! A veure quan hi arribem!

9 comentaris:

XeXu ha dit...

Vaja, veig que l'espècie humana segueix sense esperança. Al 2070 encara ens estarem preocupant per aquestes coses... sort que no hi arribaré!

rits ha dit...

segur que és fantàstic aquest món? ais, sempre pensant en l'aparença, algun dia n'apendrem!

Carme ha dit...

Jo com que segur que no hi arribaré, ja estic tranquil·la...

Un bon relat, kweilan, ben original!

joan gasull ha dit...

qualsevol passa per el quiròfan....ara que ben pensat, si hem d'oblidar tot el que tenim potser aniria bé

Anna ha dit...

Molt bo!! segur que la humanitat acaba així...

Assumpta ha dit...

Hahahahaha què bo!! :-))

I què importa ser una mica verd o blau si, a canvi, perds les arrugues? :-)) M'ha encantat!!

montse ha dit...

Un bon relat. hem de saber desmaquillar-nos per poder veure la nostra petjada.

Elfreelang ha dit...

Molt bon relat! jo em demano ser de color blau ....o taronja!

Jordicine ha dit...

Jo sempre he sigut de verd, KWEILAN, tot i que avui n'hi ha molts que són de La Roja. Una abraçada i felicitats pel relat.