El sol
encara era tímid però el nen ja estava despert. Tenia cura del
foc per escalfar l’aigua que aviat la mare portaria del pou. El pare examinava
el cel per saber si aquell dia seria bo per la caça. Feia setmanes que tota la
tribu es mostrava preocupada perquè els bisons no acudien en els temps que acostumaven.
I si no hi havia caça, ho passarien malament. No podrien subsistir.
El nen
ajudava amb el primer àpat del dia. La mare només amb una mirada li va ordenar
que anés a buscar el pare. El va trobar mirant l’horitzó. Absort com no l’havia
vist mai.
-Pare, què
tens? Què passa? És el Gran Esperit que ens ve a buscar? – va preguntar el nen
esverat.
Però, el
pare no responia. Intentava esbrinar quins animals devien ser aquelles figures
llunyanes que, col·locades una al darrere de l’altra, avançaven en mig del
territori que havien heretat dels seus avantpassats.
Quan van
ser més a prop va distingir una mena de tendes arrossegades per cavalls,
que eren conduits per homes estranys.
-Qui deuen
ser? I per què creuen les nostres terres? –va reflexionar mentre caminava
cap al foc on l’esperava la dona.
Ignoraven que així començaria tot.
