Llibres llegits i per llegir

Homentage a J.V.Foix

2012-01-29T21:24:00.000+01:00

No pas l'atzar ni tampoc la impostura

Han fet del meu país la dolça terra

On visc i on penso morir. Ni el fust ni el ferre

No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segella, oh perfecta estructura

De la mar a Ponent, i a l'alta serra

-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:

A Ella els cors en la justa futura.

Sól de beutats: la Mar és el teu signe

I els teus magnes cabdills la feren dea;

Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna

Que cobeges viltats: Sagna, i signa

El teu rescat, i el retorn a la Idea!

J.V.Foix

Nius (2011)

2012-01-23T23:51:00.000+01:00

L’home destrueix els nius que fan les bestioletes sense cap mirament i la natura arruïna els nius de l’home amb similar indiferència.

Igual que una roda d’un 4x4 es pot carregar un niu de formigues o de gripaus, una tempesta insospitada pot destrossar els nius de les persones.

Aquest és el tema de Nius, el darrer llibre publicat per l’escriptor lleidatà Pep Coll (1949). El pretext és un càmping ple a vessar de nius de tota mena abans, durant i després d’una catàstrofe natural que farà gairebé cent morts entre els campistes. Diferents personatges es disposen a viure uns moments esgarrifosos, inconscients d’un futur terrible que ni sospiten ni s’imaginen. En aquell càmping del Pirineu caderneres i gripaus, homes i nens, tant se val, tots tindran el mateix destí que cap pot dominar o controlar.

Pep Coll no distingeix entre els uns i els altres. Res es segur, res es per sempre. Ni per les caderneres ni pels homes. Els animalons depenen de l’atzar, de la sort... i els humans? També.

Coll ens parla de la inseguretat de la vida humana, com un Quevedo del segle XXI, ens recorda que la vida continua essent fràgil, que la vida es pot escolar fàcilment entre el palmell de la mà i ho fa amb un seguit d’històries que s’entrecreuen per donar-nos un mosaic ric i variat del que som i de com reaccionem davant la vida i davant la mort.

Us animo a llegir aquesta novel·la de l’escriptor lleidatà que de ben segur us agradarà. I, si voleu, podeu continuar amb Les senyoretes de Lourdes (2008) i L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999).

Relats conjunts: ChopSuey II

2012-01-19T20:39:00.001+01:00

L’endemà quan es va veure al mirall del bany gairebé no es va reconèixer. Els ulls empetitits, les galtes enfonsades, els llavis esmorteïts i l’ànima perduda en algun dels malsons que acabava de tenir durant la nit.

El barret ja se’l va posar a l’ascensor perquè feia tard a l’oficina. El Joan i la Blanca havien passat la nit junts i aquella imatge repetida fins a la sacietat la va acompanyar durant tot l’interminable viatge amb metro fins a la feina.

Un raig de sol es desplaçava pels finestrals del seu despatx fins la seua cadira. Allà es va dirigir com una dona sense futur, sense tenir clar ni a què es dedicaria aquell matí.

El Joan i la Blanca... I ell no havia estat capaç ni de dir-li a la cara...

Va despenjar el telèfon.

-Lluís!

-Digui’m, Iris. Vol que m’apropi al seu despatx?

-No, no cal. Vull que faci fora la Blanca Trullols i que truqui a l’empresa dels Serrats i que facin el mateix amb el Joan Morell –va dir seriosa.

- Ara mateix. Alguna cosa més?

- Sí. No vull excuses. Costi el que costi.

I l’Iris va penjar l’aparell...

Al cap d’una estona, es va sorprendre mirant el telèfon. Esperava la trucada del Joan. Un somriure li va il·luminar el rostre.

El recuperaria. Sempre el recuperava.

Relats Conjunts: ChopSuey

2012-01-16T23:12:00.002+01:00

-Estic enamorada del teu marit, i ell de mi. Avui no l’esperis a casa perquè no vindrà.

L’Iris, que uns segons abans només estava pendent del cambrer que li havia de dur el te verd que havia demanat, va notar com la cadira on seia s’enfonsava i com desapareixia en l’obscuritat del subsòl.

Un dolor sobtat li perforava el cap. Estava marejada. Rara. Molt rara.

-Però, Blanca… què dius -va preguntar-li amb una veu fosca i tremolosa- tu ets la meua millor amiga. Des de quan et veus amb el Joan?

La Blanca estava allà al davant sense respondre. Només la taula les separava. La taula que les deixava a milers de kilòmetres de distància. Distància plena de recels i d’odis desconeguts fins aleshores.

La Blanca, després de llençar-li la bomba, tornava a ser la noia tendra i innocent que tothom coneixia. Allà, mig amagada dins d’aquell barret, només els ulls parlaven d’una passió que l'Iris feia temps que havia oblidat.

Després d’uns minuts interminables, la Blanca es va decidir a parlar.

-Al teu costat és desgraciat. Nosaltres ens estimem i som l’un per l’altre...

El te s’apropava. De sobte no hi va haver res que desitgés més que la tassa calenta entre les seues mans, que el gust del líquid aspre als seus llavis, que la Blanca callés i la deixés tranquil·la amb el seu te.

A la nit, ja pensaria què faria l’endemà.

Rosa candida (2007)

2012-01-15T17:14:00.000+01:00

Pot un llibre contagiar-nos de llum i bondat? A aquestes alçades podem pensar en un personatge de novel·la bo i honest? I si el descobrim, és creïble? Si us plantegeu aquestes qüestions, podríeu llegir Rosa candida de l’autora islandesa Audur Ava Ólafsdóttir. Ella crea un jove protagonista de 22 anys, l’ Arnljótur, que ens explica en primera persona la seua realitat. És un llibre de creixement, de busca del camí per on ha d’endreçar la seua vida.

Al començament de la novel·la. el noi abandona la casa del seu pare i el seu germà bessó autista i amb el record de la mare recent morta es llança a un viatge per treballar en allò que li agrada, la jardineria. Busca un monestir lluny del seu país famós pels seu jardí mític, sobretot per les seues roses i d’aquí és d’on surt el títol de llibre. Es trobarà a sí mateix i trobarà un sentit a la seua vida i nosaltres, els lectors, no deixem de sorprendre’ns davant les seues reaccions. Però ell és i actua d’una forma que no és la que ens podríem imaginar a priori. L’ Arnljótur és diferent, és un ser notable, amb una personalitat prístina i original.

Una novel·la d’aprenentatge, a la recerca d’un mateix, com moltes que de ben segur recordem... però la naturalesa del personatge la fa atractiva i es llegeix com un bombó de xocolata que ens agrada i que assaborim a poc a poc.

En un món on la generositat, l’amor o l’interès pels altres els hem de buscar sota les pedres, Rosa candida ens ho ofereix des de la primera pàgina fins a la darrera.

Dia de Reis

2012-01-06T22:06:00.000+01:00

Mark Twain

Mentre espera la néta, l’àvia mira els dos regals que ha embolicat amb molta cura. El paper és lluent i sembla de plata. Sota l’arbre de Nadal els dos paquets brillen amb llum pròpia.

Es queda mig adormida pensant en altres tardes com aquella, quan era ella la protagonista i anava a casa dels seus oncles a buscar el que li havien portat els Reis. Gairebé sempre hi havia llibres. I recorda amb satisfacció que eren el seu regal preferit. Mark Twain, Charles Dickens, Jules Verne... la portaven a mons desconeguts que l’allunyaven de la seua realitat i quan tornava, se sentia diferent, se sentia com quan arribes d’un viatge i no saps per què et trobes millor.

Riiing...Ja són aquí. La néta l’abraça i se’n va directa als regals. Són llibres. Se’ls mira i educadament li dóna les gràcies. Al cap d’una estona, la nena, en un racó de l’habitació, s’oblida de tot el que l’envolta. Quan ja s'ha fet fosc, la veu còmplice de l’àvia li recorda que els pares l’estan avisant que és l’hora de marxar.

Com si vingués d’un món que només l’àvia coneix, la néta es posa l’abric i abans de sortir de casa l’abraça i li diu... Aquesta història del príncep i el captaire és xulíssima. M’agrada molt! Tinc ganes d’arribar a casa i veure com continua...

I l’avia, somrient, tanca la porta i pensa en el llibre que l’està esperant a la seua tauleta de nit.

LLIBRES-2011

2012-01-02T19:59:00.001+01:00

Com és costum i tradició, us deixo el meu llistat de llibres de 2011. No ha estat un bon any de lectures, m’ha costat trobar llibres que m’engresquessin de veritat i si hagués de posar els llibres començats però no acabats, crec que formarien una altra llista important.

Destaquen entre tots Los enamoramientos, El sopar, Massa felicitat, Correr el tupido velo, Sukkwan Island o El día de mañana. Però potser el que més em va impactar va ser Purga de la Sofi Oksanen.

Llibres llegits:

Correr el tupido velo.- Ma. Pilar Donoso

Crim en directe.- Camilla Lackberg.

Cuestión de honor.- Ingrid Nöll.

De tot cor.-Andreu Martín.

El cementiri de Praga.- Umberto Eco.

El contracte.- Lars Kepler.

Els crits del passat.- Camilla Lackberg.

El día de mañana.- Ignacio Martínez de Pisón.

El hipnotista.- Lars Kepler.

El jardin olvidado.- Kate Morton.

El juego del angel.- Carlos Ruiz Zafón.

El mayor Pettigrew se enamora.- Helen Simonsen.

El millor lloc del món.- Rosa Cullell.

El sopar.- Herman Koch.

Elogi de la follia.- Erasme de Rotterdam.

Empremtes que mai s’esborren.- Camilla Lackberg.

Hijos del ancho mundo.- Abraham Verghese.

La caiguda dels gegants.- Ken Follet.

L'amic retrobat.- Fred Ulhman.

Les filles del fred.- Camilla Lackberg.

Los enamoramientos.-Javier Marías.

Los cazadores de barcos.- Justin Scott .

Maldito karma.- David Safier.

Massa felicitat.- Alice Munro.

Muertos de papel.- Alicia Giménez Bartlett.

No obris els ulls.- John Verdon.

Ningú no ho ha vist.- Mary Jungtesdt.

Pa negre.-Emili Teixidor.

Petits plaers.- Jane Bowles.

Pigmeo.-Chuck Palahniuk.

Primavera, estiu, etcétera.- Marta Rojals.

Purga.- Sofi Oksanen.

Sé el que estàs pensant.- John Verdon.

Solar.- Ian Mac Ewan.

Sukkwan Island.- David Vann.

Sunset Park.- Paul Auster.

Un hotel a la costa.- Nancy Johnstone.

Una temporada para silbar.- Ivan Doig.

Tots els que he destacat estan comentats al bloc menys el del Javier Marías que està pendent.
Només em cal desitjar-vos un any ple de lectures enriquidores i que les puguem compartir!!

Correr el tupido velo (2009)

2011-12-26T22:22:00.002+01:00

De vegades llegim una novel·la i tenim la sensació d’endinsar-nos dins l’ànima humana d’un personatge, de conèixer-lo fins al fons i això repercuteix també en el coneixement de nosaltres mateixos.

Però què passa quan llegim un llibre i el personatge ha estat una persona real, amb nom i cognoms. Com reaccionem quan al davant tenim les contradiccions que alberguem, les indecisions, les desconfiances, les petites enveges, els desitjos d’un futur millor...

He llegit Correr el tupido velo (2009) de la Ma. Pilar Donoso (1967-2011) que és una aproximació biogràfica al matrimoni format per l’escriptor xilè Jose Donoso (1924-1996) i la seua dona, pares adoptius de la Ma. Pilar. I també de la seua vida amb els seus pares, de la seua infància i de la relació amb ells des de la perspectiva adulta.

Fa unes setmanes va sorgir la notícia que aquesta autora s’havia suïcidat i que havia patit molt fent aquest llibre. Es va basar sobretot en els diaris íntims dels seus pares i, per tant, ella, com nosaltres, som testimonis sorpresos i desconcertats de les seues impressions més íntimes que la parella va reflectir en unes pàgines personals sense cap mena de pudor o trava.

I a estones ha estat interessant, per exemple, quan explica les seues relacions amb altres escriptors del boom llatinoamericà o les seues classes a la Universitat de Iowa on John Irving va ser el seu alumne. Però també ha estat incòmode i fins i tot dur i colpidor quan la seua frustració o la seua solitud es fan insuportables. És també un llibre sincer, amb ganes de saber la veritat, d’exposar allò més amagat i això és un mèrit del llibre innegable que a mi m’ha enganxat i m’ha fet reflexionar. I ja sabeu que això m’agrada.

Bones Festes!!!

Enyorant la Montserrat Roig...

2011-11-10T00:05:00.002+01:00

Un dia mirant la televisió, vaig veure una entrevista que li feien a una dona que irradiava una gran atracció. El seu rostre era intel·ligent i les seues paraules, més encara. Em vaig fer admiradora d’aquella escriptora que es deia Montserrat Roig. Llibres que ja havia escrit, altres que publicaria… tots els vaig devorar. I sobretot allà on sortia –aquell meravellós programa d’entrevistes- o allà on escrivia, allí estava jo com una de les seues fervents seguidores. I per què? M’ho he preguntat moltes vegades, perquè no era un fet usual aquest. El perquè és allò en què coincidim tots els que avui la recordem, perquè era una persona que es feia escoltar, que tenia opinió, que tenia una gran personalitat. Algunes de les seues frases o opinions encara m’acompanyen. En aquella primera entrevista li preguntaven si no tenia por a fer-se gran –ironies del destí-, si no tenia por a tenir arrugues i ella va dir: Jo sóc jo i les meves arrugues! Quina frase tan deliciosa… Ara, quan les arrugues ja s’instal·len al meu rostre, molts matins penso en aquelles paraules i en com persones com ella ens fan falta en els temps que corren…

Festa de l’escriptura: Tots els escriptors cap a Lleida!

2011-10-28T20:29:00.001+02:00

Literatura és llegir i també és escriure. La creació d’un text, d’un apunt, com fem als blocs, esdevé una activitat lúdica, sempre enriquidora.

Escriure és un plaer i d’aquest plaer va l’apunt d’avui ja que us vull presentar una Festa de l’escriptura que es farà a Lleida.

Per gaudir d’aquest plaer de la màgia de la creació, a la capitat de Ponent se celebrarà els dies 12, 13 i 14 de gener de 2012 un simposi d’escriptura que aplegarà tots aquells lletraferits que vulguin compartir les seues experiències com a escriptors, que desitgin intercanviar idees o dialogar sobre altres temes com pot ser la publicació d’obres o el drets d’autor.

Durant aquests tres dies es faran taules rodones, presentacions de llibres dels autors inscrits i també es farà una escriptura col·lectiva, tipus “cadàvers exquisits” dels surrealistes.

És una iniciativa que posarà en contacte diferents generacions d’autors, diferents maneres de concebre l’ obra literària i que pot ser molt enriquidora per tots aquells que hi participem.

Animeu-vos a formar part d’ aquestes jornades i si hi esteu interessats, trobareu més informació a:

http://simposiescriptors.blogspot.com

I que tingueu una bona castanyada!

LITERATURA.

2011-10-24T22:20:00.000+02:00

He llegit avui una frase de Borges: “ No sóc capaç d’ imaginar-me un món sense llibres” i he pensat que jo, tampoc.

Què faríem sense la literatura? què faríem sense les paraules dels autors? D’aquells que tenen el privilegi de saber fer sortir de l’últim racó de la seua ànima els seus sentiments, les seues emocions i fer-les arribar als lectors per compartir-les.

Què faríem sense els mots que ens parlen de somnis o que ens recorden la realitat, què faríem sense les frustracions de l’Ana Ozores o sense el pessimisme de Izighuro? Què faríem sense la desesperació de Melibea o sense el amor de Romeo i Julieta?

Com podríem arribar a copsar el món de la imaginació sense El petit príncep i com podríem arribar a entendre el geni sense haver llegit una novel.la de Tolstoi?

No sempre, però de vegades, una frase, una història ens permet tocar el cel dels elegits. Gràcies a aquesta paraula fantàstica de la literatura podem allunyar-nos de nosaltres mateixos, fondre’ns amb altres éssers, altres vivències i quan tornem al nostre escenari íntim, al nostre sofà o a la nostra habitació som diferents. Perquè algú ens ha fet sentir, ens ha suggerit, ens ha fet reflexionar, ens ha fet viure. Algú ha deixat la seua empremta. D’ànima a ànima. I això no té preu. Això és la màgia de la literatura.

Premi c@ts 2011, blog cultura!!!

2011-10-12T23:42:00.000+02:00

Per segon any consecutiu, aquest bloc ha rebut un premi c@ts. Un premi que es concedeix a partir dels vots dels internautes i que per mi té molt valor. Sempre he dit que la catosfera és generosa, que et dóna molt més del que hom pot aportar. I aquesta nit n'és una prova.

Moltes gràcies!!!

Kweilan.

Un hotel a la costa ( Tossa, 1934-39)

2011-09-22T22:10:00.000+02:00

Vaig llegar una crítica d’aquesta obra i la posaven tan bé que quan en vaig tenir ocasió me la vaig comprar. No és una novel.la sinó que és un relat que ens explica com un matrimoni anglès decideix instal·lar-se a Tossa de Mar durant la Segona República.

La Nancy, l' autora del llibre, i el seu marit Archie van obrir un hotel a la costa pels seus compatriotes, perquè se sentissin a gust, lluny de la Gran Bretanya, en un paratge al costat del mar, ple de llum i de sol. I ho van fer en un paradís, la Tossa de 1934.

El fil argumental és la seua experiència com a propietaris d’ aquest establiment entre els anys 1934 i 1939, el contacte amb la gent de Tossa, de Barcelona o de Figueres i també el perfil dels seus hostes, gent curiosa i singular. I com la Guerra va acabar amb la pau i la tranquil.litat que havien gaudit fins aleshores.

M’ha encantat la seua visió dels catalans de llavors, els seus comentaris i les seues apreciacions i sobre tot el seu desig d’ integrar-se al poble. Com els fa il·lusió aprendre el català o com s’esforcen per aprendre sardanes o gaudir de les Festes Majors dels pobles del voltant.

Si bé al començament, se’m va fer una mica avorrida, a poc a poc la narració va agafant el ritme i es converteix en una història deliciosa. Trista, i en alguns moments dramàtica per les vivències històriques que van haver de patir.

Però, en tot cas, un relat interessant i diferent.

Assassinats a la platja

2011-08-30T22:52:00.001+02:00

No se m’acudeixun altre títol més adient per definir el que han estat les meues lectures d’estiu.Novel.la policíaca. Des de la Camila Läckberg fins a les dues del John Verdon, Sé el que estàs pensant i No obris els ulls.

Adultstraumatitzats per les seues vivències de nens, homes marcats per desgràcieshorroroses, dones amargades per les experiències viscudes i finalment l’investigadorvictoriós que dóna satisfacció als interrogants que es plantegen.

Cadàvers,policies, pistes i personalitats perverses han ocupat les meues estones d’esbarjodavant les cales de Menorca. Un entorn tranquil i serè allunyat dels llocs onles ments assassines planegen els seus crims per a delícia dels lectors i lectores amantsde la novel.la negra.

Algunsautors amb més gràcia que altres. Però allà sota el tendal, darrera de lesulleres de sol, el temps es para per uns dies mentre llegia gaudint d’allò méscom maten i assassinen quants més millor.

Sónlectures d’estiu. D’un estiu que ja s’acaba...

Bona tornada de vacances!!!

Bloc de vacances!

2011-07-25T23:29:00.000+02:00

Un any més arriben les vacances. Bon estiu a tots i a totes!
Fins la tornada!

Les amigues del vermut.

2011-07-12T00:15:00.001+02:00

Ja fa molts anys que els diumenges em reuneixo amb unes companyes que només ens trobem per fer el vermut. Són les meues amigues de l’ídem. La barreja d’escopinyes amb olives és l’estrella i sense oblidar-nos de les patates de bossa. Hi ha dies que ja no dino o sigui que ens hi estem una bona estona. Una altra barreja , una altre vermut...fins que ja ens hem dit el que volíem o no ens hem explicat res però ens hem fet un tip de riure. El vermut, amb sifó, per suposat.

Ahir diumenge, quan tornava a casa, he pensat que per un dia –potser el próxim diumenge- podríem requerir altres assistents i que fossin partícips de la nostra complicitat. I què més adequat que invitar al proper vermut amics de fa molt temps. D’aquesta forma, aplegaríem experiències i aperitiu.

Així que he pensat convidar el Robinson Crusoe i el Viernes o l’abate Faria i l’Edmundo Dantés... dos bones parelles de companys que amb la gana que passaven segur que els encantaria seure amb nosaltres i compartir tapes i avinença . Una mica car, potser, però valdria la pena.

També podríem avisar i tindríem èxit assegurat, perquè també eren del gremi de la fam a totes hores, el Tom Sawyer i el seu íntim Hucleberry Finn.

Si no hi hagués cap assassinat al bar on ens trobem cada setmana, no sé si voldrien venir el doctor Watson i el Sherlock Holmes que també eren uns bons col·legues. Els jugadors de whist potser ens abandonarien de seguida i se n’anirien a jugar a aquell joc tan perillós que es van inventar.

El Mowgli i la pantera Bagheera també ens podrien acompanyar però segurament causarien una mica d’alarma social i no sé si les patates xips els acabarien de satisfer. Tinc els meus dubtes.

Les parelles de En lloc segur, els Lang i els Morgan, de seguida s’hi trobarien bé i serien benvingudes. El Digger i el Vic de El gran mundo ja seria més complicat però els convidaríem també i intentaríem comprendre com és de difícil aquest tema de l’amistat al llarg dels anys... I no em vull deixar el Hans i el Konradin de L’amic retrobat encara que van viure uns temps molt dolents, tant de bo poguessin atansar-se a la nostra taula, que com veieu, ja la tenim preparada.

No sé si continuar perquè possiblement ens faran fora amb tants “vermutians”...en tot cas tots bons amics, i per la nostra part, la realitat superaria la ficció.

Fins diumenge!

Ernesto Sábato (1911-2011)

2011-07-07T23:07:00.000+02:00

Buscant un llibre, que recomanaven en un suplement de cultura d'un diari, m’he passat part del matí. Es tracta d'una novel.la, que encara no ha recalat a les llibreries de Lleida perquè és novetat.

Com que el que volia no hi era, he estat mirant encara que no he sucumbit a la temptació ja que en tinc molts pendents per llegir. I alguns dels més interessants que he vist, els tinc a la tauleta o sigui que, ara que estic de vacances, els hauria de donar pas.

I tafanejava per les prestatgeries quan m’he trobat amb una part dedicada a l’Ernesto Sábato, com un petit homenatge a l’escriptor argentí que va morir el 30 d’abril d’enguany i que gairebé aconsegueix celebrar el centenari del seu naixement el passat 24 de juny.

Feia dies que volia parlar d’una novel.la impressionant i que està dins del meu llistat de novel.les preferides. Em refereixo a Sobre héroes y tumbas (1961). Havia llegit El túnel (1948) que m’havia agradat molt i després va arribar a les meues mans Abbadon el exterminador (1974) que em va costar una mica i ja no vaig seguir amb aquest autor.

Anys després i per motius acadèmics vaig haver de llegir Sobre héroes y tumbas. Si no hagués estat imposada, potser no l’hagués gaudit mai. I m’hagués perdut una de les millors novel.les en llengua castellana. Es divideix en diferents parts. Una és el Informe sobre Ciegos que fins i tot es pot llegir independent de la novel.la. Com es pot escriure un text que et trasbalsi, que et sacsegi, que et sedueixi tan profundament?

Un luxe de novel.la.

Relats Conjunts: Home de Vitruvi

2011-06-28T20:22:00.000+02:00

Quant de temps sense veure aquesta làmina. Que lluny queden aquells dies en què la facultat era tot el meu món. Quins records que em vénen de sobte. Com si treure el pols de totes aquestes andròmines tingués un efecte màgic d’activació del passat. Encara que potser el passat sempre ha estat aquí, arraconat, i només calia, com l’arpa del poeta, que algú se’l mirés.

No sé si han passat 40 o 50 anys...què més dóna! De vegades perdo el compte i em fa ràbia. Quaranta set anys que vaig fer aquell curs dels artistes del Renaixement... Recordo, quan ja era la típica professora jove i entusiasta, com intentava transmetre als alumnes la meua fascinació per aquells quadres i pels mestres italians. Contagiar la passió per ells ha estat part de la meua vida. No posaria la mà al foc que me n’hagi sortit, però això ara ja no importa massa.

Em perdo en les moltes anècdotes o moments que enyoro com mai em pensava que podria fer-ho. Però, val més que ho deixi córrer, he de continuar endreçant i remenant. Els meus fills m’han dit que me n’he d’anar del pis, “massa gran i vell”. Ah sí! “I que agafi el que vulgui”.

I què necessito? Només et necessitaria a tu, i tu vas marxar sense avisar, sense gairebé fer soroll, deixant-me sola amb els meus pintors i les meus làmines. Estic indecisa...No sé què podria emportar-me. Miro al meu voltant i veig tots aquests apunts i llibres passats de moda que no desitja ningú. Per a ser sincera, jo tampoc els vull. On els posaré a la residència? M’han informat que només tindré un armari...

El balcó que somnia.

2011-06-19T21:16:00.001+02:00

Deixo uns instants el llibre que estic llegint, un de la Camila Lackberg, en la seua línia d’entreteniment i surto a la terrassa. Recolzada a la barana agraeixo que el sol comenci a amagar-se i es calmi la calor que ha fet durant tota la tarda. Ara gairebé dóna bo aquesta sensació d’arribada de la foscor que convida a la reflexió i que calma el neguit i la pressa del dia.

Miro les cases del davant, les mateixes de sempre, tan a prop i tan lluny a la vegada. I em vénen a la memòria sense voler unes frases de Azorín que, en un dels seus escrits, parlava dels mons diferents i secrets que hi ha darrera de cada finestra. La vista s’atura uns moments. En un dels balcons veig que hi ha una dona llegint.

La curiositat és forta i m’encantaria cridar i preguntar de quin llibre es tracta. Però en lloc d’això l’observo i me n’adono que està absolutament submergida en la narració. Li és igual el soroll del carrer que ens arriba un pèl apaivagat o la lluna que ja apareix per un dels racons del cel. Fins i tot diria que mostra una certa lassitud física de tan entregada que està vés a saber en quina història. Gairebé no s’ha mogut en tota l’estona, només per passar pàgina, el seu posat revel.la que està gaudint d’aquest plaer que se’n diu lectura.

I llavors veig que el títol del llibre és el de menys, que tinc al davant un exemple de l’amor pels llibres, per la literatura i em sento afortunada de poder accedir-hi també. Entro a casa i continuo llegint...

Ignacio Martínez de Pisón (1960)

2011-06-14T22:36:00.000+02:00

Per Sant Jordi un dels llibres que vaig regalar va ser El día de mañana (2011) de Ignacio Martínez de Pisón. I es veu que ho vaig encertar i encara que no puc parlar d’aquesta novel.la perquè és un llibre per llegir, sí que puc fer-ho d’altres publicacions d’aquest autor.

Des que ja fa molts anys un amic meu em va recomanar La ternura del dragón (1985), que em va entusiasmar, he anat seguint la seua trajectòria de forma bastant fidel. Carreteras secundarias (1996), portada al cinema (1997) per Martínez-Lázaro i El tiempo de las mujeres (2003) són dos de les meues preferides. La primera es basa en la relació d’un pare i un fill que sempre viatgen per carreteres secundàries sense un destí definit i la segona és una delícia d’història on una mare i tres filles es veuen abocades a la vida real de forma sobtada per la mort del pare que els solucionava qualsevol tipus de problema.

Ha anat publicant i destacaria al 2005, una reconstrucció històrica sobre José Robles Pazos que es titulava Enterrar a los muertos i al 2008, una nova novel.la Dientes de Leche, una saga familiar al llarg del segle XX, entre 1937 i 1987.

Molts dels seus llibres són novel·les d’aprenentatge on els protagonistes deixen la infantesa o l’adolescència per entrar en el món adult i com de feixuc o de difícil o de decebedor pot ser aquest viatge cap a la maduresa. M’agrada com descriu el desencant o l’amargura en uns personatges que no saben que se n’han fet dels somnis de quan eren uns nens. I com aprenen a viure o no, i com s’adapten o no a la realitat que els envolta.

Focs d’artifici

2011-05-16T19:54:00.001+02:00

És Festa Major a Lleida. M’atanso a la finestra de l'habitació de l’hospital on estàs des de fa dies i contemplo els focs d’artifici que proclamen un any més que les Festes de Maig han tornat. Esteles i garlandes de colors que tu des del teu llit, mare, no pots veure. Roses i margarides fetes de llums de mil i un matisos que omplen el cel de la ciutat. Mentre els miro, vull explicar-te com són aquests focs, com si tu no els haguessis vist mai, com si amb les meues paraules pogués esborrar els efectes de la malaltia o de la tristesa...

Les festes han passat i tu ja no hi ets. Però estic segura que allà on siguis, quan t’han vist arribar, han fet focs d’artifici per donar-te la benvinguda.

Purga (2009)

2011-05-02T19:35:00.002+02:00

Estònia és una de les repúbliques bàltiques que després de la 2ª. Guerra Mundial va formar part de la superpoderosa URSS. Fins a la caiguda del mur, no va recuperar la seua independència i la seua personalitat com a país.

El llibre parla d’identitats. De com es pot arrabassar la identitat d’un poble. Vaig trobar terribles moltes pàgines, però, és especialment colpidora l’escena en què veiem que els nens tenen prohibit cantar cançons o saber contes de la tradició literària d’Estònia.

També llegim com es pot robar la identitat individual. D’això també va la novel.la. Com la violència, la prepotència, la força, el poder... pot obnubilar la consciència i la voluntat d’algú.

Dos dones són les protagonistes absolutes del llibre. Des de les primeres pàgines, cadascuna d’elles ens atreu i vivim amb elles els moments de la seua vida que l’autora, la finesa-estoniana Sofi Oksanen, ens relata d’una forma apassionada i a la vegada dura i sense concessions.

El dramatisme de la novel.la et conquereix absolutament i és difícil deixar de llegir perquè vols saber més i més. Dos dones, dos patiments diferents que en el fons és el mateix. Dos dones que són el passat i el futur i l’autora no nega el futur. El futur hi és i per tant, sempre pot haver una esperança.

I ara...a llegir!

2011-04-24T11:07:00.003+02:00

De nou els llibres han estat protagonistes de la Diada. Quan ens hem atansat a les paradetes, hem mirat, hem remenat, hem pensat i hem buscat aquella història que pugui atreure a qui va destinada o també n’hem tingut algun a la mà amb el desig que ens el regalin. Però ens ho hagin encertat o no, el llibre que espera ser llegit sempre és una història oberta, plena de possibilitats i amb la il.lusió amagada dins les seues pàgines de ser una narració especial, de ser un llibre que ens agradi.

Des d’ahir a la nit me n’esperen uns quants a la tauleta i són els que m’han regalat:

. Purga.- Sofi Oksanen

. La viuda prenyada.- Martin Amis

. El millor lloc del món.- Rosa Cullell

. Los enamoramientos.- Javier Marías
. La gavina.- Sandor Márai

. Palabra de honor.- Ingrid Noll
Algun me n’havia de comprar per mi:
. Primavera, estiu, etcètera.- Marta Rojals
. Maldito karma.- David Safier
I jo he regalat:
. L’home de la maleta.- Ramon Solsona

. L’últim dia abans de demà.- Eduard Márquez

. La viuda prenyada.- Martin Amis

. Nèmesi.- Philip Roth

. El día de mañana.- Ignacio Martínez de Pisón

I els vostres? Quins són?

I ara... a llegir! i bona Pàsqua!!!

Bona Diada!!!

2011-04-23T00:05:00.001+02:00

... i bones lectures!!!

Setmana de Sant Jordi

2011-04-18T11:50:00.001+02:00

De vegades hi ha plaers a la vida que és un luxe tenir-los. Com aquesta setmana que m’atanso a les llibreries, miro les novetats, penso què em compraré, què regalaré.

També fullejo els especials dels diaris que el cap de setmana han fet llistats de recomanacions, alguns millors que altres, però tots amb el llibre com a protagonista. Hi ha blocs que ja estan recomanant novel.les pel dissabte i em ve molt de gust calibrar totes les opinions.

Dies aquests per voltar per les llibreries, per tafanejar, per decidir, per delectar-se en mig de munts de llibres per a tots els gustos. Temps previs a Sant Jordi o el plaer de l’anticipació.

Ian McEwan

2011-04-01T22:53:00.000+02:00

A la platja de Chesil (2008) és la darrera novel.la de Ian McEwan (1948) que vaig llegir. Una història molt breu però a la vegada intensa que ens mostra com de discordants poden ser dos ànimes que han decidit unir les seues vides i com de difícil o impossible és aquesta unió. Em va agradar però pel meu gust és molt curta i em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més dels personatges, de com havia seguit la seua vida després del fracàs amorós, després de la decepció. McEwan no ens ho explica potser perquè no hi ha continuació possible després d’unes hores com aquelles a la platja de Chesil.

Havia llegit abans la que per ara m’ha agradat més d’ell , Expiació (2002) que pot tractar de molts temes i que segons qui en parli pot dir de l’alta burgesia i dels seus prejudicis o de diferents formes d’interpretar la realitat o de la guerra o de la necessitat de fer-se perdonar els pecats. De tot això va la novel.la i potser la llista encara és curta. Si em preguntessin la meua opinió, destacaria el tema de la guerra perquè hi ha unes pàgines sublims sobre la retirada dels britànics a França que viu un dels protagonistes. Poques vegades un escriptor és capaç de transmetre’ns amb una sensibilitat tan exquisida les alegries esvaïdes , les esperances fracassades, o les il.lusions mortes de tot un grup de soldats que esperen que algú els rescati de l’horror. Pàgines que no s’obliden...

Ara l’escriptor anglès torna a estar de nou als aparadors literaris amb Solar, una novel.la diferent, allunyada del dramatisme de les altres dos, més divertida i informal. El protagonista és un científic que ha guanyat el Premi Nobel de Física però que és incapaç de tenir unes relacions personals més o menys estables i tampoc sap molt bé per on ha de seguir la seua carrera científica. McEwan es val d’aquest personatge per fer una crítica irònica del món contemporani i de les seues dèries.

Capacitat per narrar i pel que es veu amb Solar, capacitat per canviar de registres...sigui com sigui un autor que val la pena de conèixer.

Relats Conjunts: Carnaval.

2011-03-23T22:43:00.002+01:00

Encara mai no he tingut novia i quan em miro a l’espill i veig aquests ulls petits i marrons, el nas com una carxofa en mig de la cara rodona i uns llavis fins i pràcticament inexistents sé que no en tindré mai. Pensareu que potser no n’hi ha per tant, però, li hauríem d’afegir una cicatriu bastant lletja que em desfigura la part dreta del rostre. No molt, però el suficient perquè sigui desagradable. Quan he fet algun intent per sortir amb una de les noies de l’oficina o amb alguna veïna, he tingut un no per resposta. Ja hi estic acostumat, a l’escola ja em passava.

Però no és això el que us volia explicar. Desgràcies o frustracions tothom en té. És una altra cosa i en voldria l’opinió. Com sabeu visc a Venècia, aquest de la foto sóc jo. Fa un any em vaig disfressar i casualment vaig conèixer una noia que anava amb la mateixa disfressa que la meua. Vam passar una tarda i una nit que encara les recordo com les més felices de la meua vida. Jo no em vaig treure la màscara, no m’ho va demanar; però, ella tampoc no es va desprendre de la seua.

Avui de nou és carnaval i sé que tornarem a gaudir d’estar junts. Vam prometre que ens vestiríem igual i que ens trobaríem al mateix lloc. Un dia de joia exultant per mi, l’excepció d’aquests mesos anodins i monòtons. I no m’aixecaré la carota. Ella, tampoc. Millor així, no?

Vent

2011-03-17T22:11:00.003+01:00

L'escriptora Margaret Mitchell.

Arraulida al sofà, el soroll del vent esdevé una música omnipresent i per mi, innecessària. Sempre he odiat l’aire, no sé què hagués fet si en lloc de néixer a Ponent, ho hagués fet a les Terres de l’Ebre o al Nord...Però ja des de ben petita, l’aire em molestava molt...El vent.

Potser en un dia com avui és bastant lògic pensar en la imatge de la Scarlett O’Hara jurant i perjurant que mai no tornaria a passar gana a la mítica escena final de la pel.lícula. Tots la tenim en ment. S’ha repetit fins a la sacietat en anuncis, reportatges, programes de cinema...Com sabeu es basa en un llibre de la Margaret Mitchell (1900-1949) que es titulava, com el treball del director Victor Fleming, Allò que el vent s’endugué i que va guanyar un premi Pulitzer l'any 1937.

Un dia a la prestatgeria de casa vaig veure aquest llibre amb una foto del Clark Gable i la Vivien Leigh i el vaig començar. No crec que tingués més de catorze anys i per això el recordo com una de les meues primeres lectures de “gran”. La història em va apassionar perquè em descrivia un país i una època ja coneguts amb d’altres lectures, les de Mark Twain, per exemple, però amb una altra visió.

El Tom Sawyer o el Huckleberry Finn pescant al Mississipí o el Tio Tom torturat pels seus amos m’havien començat a endinsar en el món de l’esclavitud del segle XIX als Estats Units però ara amb la novel.la de la Mitchell se’m posava a l’abast tota una societat esclavista, amb els seus interessos i també amb les seues emocions i les seues passions.
Si us agrada el tema, Mentre la ciutat dorm (1947) del Frank Yerby, ambientada a la Nova Orleans del segle XIX, també és una magnífica narració que ens apropa a aquell moment històric.

Dia de vent avui a Lleida. Dia per llegir una bona novel.la.

Nota.- Avui el meu bloc l’han recomanat al http://www.3cat24.cat/blogs i estic molt contenta.

Gràcies!!!

Amor per sempre.

2011-03-02T23:05:00.001+01:00

No ha fet una tarda tan lluminosa i tan primaveral com ahir però tanmateix he sortit a caminar. He arribat fins al riu i he creuat per la passarel.la nova. Una estructura moderna que comunica les dos parts de la ciutat. El Segre, indiferent als humans que anem amunt i avall, corria cap al seu destí sense cap obstacle que l’aturés. La Seu Vella fidel quedava a la meua esquena i es confabulava amb el verd intens de les vores del riu per donar una estampa agradable, que convidava a meditar en el meu proper apunt.

Ja fa dies que li vaig donant voltes al tema de l’escriptor i els seus personatges. Entenc ara la frase de Flaubert “Madame Bovary c’est moi” que sempre havia interpretat com una identificació d’ell mateix amb l’Emma però crec que també la va dir perquè la sentia propera, la coneixia profundament, perquè l’estimava, en definitiva.

He baixat les escales que porten a prop de l’aigua mentre considerava que molts crítics han dit que Cervantes estimava tant el Quixot, que va permetre que recuperés la lucidesa abans de morir. I he recordat, de sobte –no sé com-, que quan vaig llegir San Manuel Bueno, màrtir de l’ Unamuno, ja fa molts anys, em va quedar la impressió que l’autor patia tant com el protagonista i que li feia companyia en aquells dubtes, que eren els seus.

I mentre el riu avançava cap a llocs més llunyans, he pensat en el privilegi que deu suposar tenir totes aquestes criatures al teu voltant. Perquè les estimes, perquè les has creat, perquè et fan companyia, perquè han sortit de la teua imaginació. I encara que després, en el transcurs de la creació, agafin volada i es rebel·lin i facin coses que potser no són correctes, l’escriptor les sent tan seues que segur que li deixen un senyal indeleble dins del seu cor. Segur que el seu amor per elles és per sempre.

Sopars.

2011-02-27T22:05:00.001+01:00

No crec que m’hagués agradat ser un dels comensals d’aquells sopars horrorosos i famèlics de l’Oliver Twist. I a pesar que el personatge m’és simpàtic, acompanyar el Robinson Crusoe en els seus àpats solitaris sota la llum de la lluna, malgrat que romàntic, tampoc m’hagués vingut de gust. I encara menys assistir a algun dels menjars de la família de El far de Blackwater.

Dubtaria també, per no trencar la intimitat del moment, en acompanyar el Comissari Brunetti i la seua dona en els sopars que es preparen a la seua terrassa veneciana després d’un dia de lluita contra els assassins i mafiosos, que es passegen per la ciutat dels canals.

En cap cas m’hagués avingut a ser un dels membres participants de El sopar i tampoc hagués volgut ser una de les convidades a l'àgape de la família Tallis a Expiació.

En absolut em veig a mi mateixa formant part del campament de raiers i sopant al menjador dels treballadors de l’explotació de fusta a L’última nit a Twisted River. I m'hagués encantat conèixer el detectiu Wallander abans que el seu creador decidís el seu final com a policia però mai hagués compartit cap dels "plats" que es preparava.

Sé segur que hagués dit que no a ser una de les hostes dels sopars que s’organitzaven a Jardí vora el mar i no em veig acompanyant els soldats de El Don apacible en aquelles nits de guerra i soledat.

I us preguntareu... i quins sopars li agraden a la Kweilan? Doncs els sopars de blocaires que són aquells en què els personatges surten del món de la imaginació i es tornen reals, i es poden abraçar i es fan companyia "in situ" durant unes hores. Una abraçada a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: EL PETÓ, Alfred Eisenstaedt 1945.

2011-02-20T18:51:00.000+01:00

Sóc una dona avorrida i que no sap en què perdre més el temps a casa perquè els nens són grans i la veritat és que ja no em necessiten. El meu home, que és un encant i que pateix ell més que jo, em busca tot el dia activitats diverses. A hores d’ara porto un curset de cuina dedicat només a la xocolata –no sabeu quins plats es poden cuinar tan bons- un curs de pintura, un altre de macramé...I ara n’estic fent un de fotografia.

El professor es diu Jack – ignoro com algú es deixa nomenar amb aquest nom tan ridícul- i he sentit que als matins dóna classes a la Universitat. Encara que amb les pintes que fa, no sé si creure-m’ho. Diuen que és professor d’ art contemporani però el seu hobby és la fotografia. I a les tardes imparteix aquestes classes per aficionats en general. I aquí entro jo. No m’interessa gens però aquí estic. De vegades crec que el meu home em vol tenir entretinguda per les tardes però no vull ser mal pensada.

La imatge que veieu al damunt d’aquestes ratlles és una de les seues preferides. Que si la llum, que si el contrast entre el blanc i negre dels vestits dels dos personatges, que si l’eufòria desbordant després d’un període reprimit… I mentre s’estén en el tema de l’amor a primera vista entre la dona de Times Square i el mariner, el Jack –com algú pot tenir un nom tan estrafolari - em mira com si fos una alumna avantatjada i un vespre quan ens trobem a la sortida, em pregunta que si m’agrada la fotografia.

Què li diràs ara? I li contesto:

- M’encanta. És la meua passió.

Aquest curset ja dura uns quants mesos. És el més llarg que he fet mai. Us sorprendríeu de com d’interessant pot arribar a ser la fotografia.

Sense senyal.

2011-02-18T00:12:00.000+01:00

Molta competència?

2011-02-16T20:35:00.000+01:00

La Judit que està fent 3r. d’ESO ja ha fet els deures i després de sopar, a quarts de deu, se’n va a la seua habitació. A la tauleta de nit té un llibre per començar que li van regalar per Reis. L’amic retrobat (1971) de Fred Uhlman que, a més, li ha recomanat una companya que llegeix molt i que sempre l’aconsella bé. És la història de dos nois...no sap molt més, un pertany a una família jueva i l’altra, a una nazi i la narració té com a marc els anys que precedeixen a la 2a. Guerra Mundial. A la Judit li encanta la lectura, potser no tant com a la seua amiga però quan llegeix i un llibre i l’enganxa, gaudeix com la que més. Aquesta nit s’hi posarà.

Però de moment no l’agafa, primer obre el portàtil i es posa al seu Facebook, escriu uns quants comentaris al mur, entra també al dels seus amics del curs, comenten i riuen sobre algun aspecte del que ha passat a Matemàtiques o a Anglès, com si no es veiessin en tot el dia . La Judit també té twitter i escriu diferents opinions sobre els temes més candents que jo no sé molt bé de què van, sèries de la tele, amics, actors…després torna al Facebook perquè una companya de l’equip de bàsquet ha penjat unes fotos i les vol mirar. També revisa el seu correu electrònic i li comenten que han penjat un video divertidíssim al you tube de la darrera festa d’aniversari que van celebrar fa uns dies. La comenta al mur i al twitter. No li dona gairebé temps d’entrar al Facebook de tots els que vol entrar i quan se n’adona la seua mare li està cridant l’atenció perquè ja és tard. No sé si havia d’estudiar el que tocava, el que està clar és que mira el llibre amb pena i es lamenta “Amb les ganes que tenia de llegir avui!"

De cementiris i altres coses.

2011-02-07T21:53:00.000+01:00

Cap allà al segle XVIII es van inventar el que després s’ha anomenat la literatura gòtica. Llocs nocturns i apartats, esglésies abandonades i fosques o indrets solitaris i ombrívols eren paratges adients per situar aquelles històries. Els cementiris complien part d’aquestes condicions. Un escenari tòpic i universal que dóna molt de sí per parlar del pas del temps, per reunions secretes i maquiavèl.liques o per fer-nos conscients que totes les vides són rius que van a parar al mateix lloc com deia el poeta. Un mar immens que té espai per tothom i que encara que fem tard ens esperarà.

I direu perquè és posa tètrica i es posa a escriure de cementiris si no estem al novembre? Doncs perquè la novel.la que vull comentar és El cementiri de Praga (2010) de l’Umberto Eco i ja veieu que només amb el títol tinc l’excusa perfecta. Podria continuar parlant de cementiris...el de Hamlet quan torna a Dinamarca i es troba la calavera del seu bufó Yorick, el de La dona de blanc quan Walter Hartright descobreix realment qui està enterrat a la tomba que visita o el cementiri de llibres oblidats de Ruiz Zafón...Bé potser caldria parar i referir-me a la novel.la en qüestió. Però no en puc fer una ressenya a l’ús per dos qüestions: En primer lloc, perquè encara no l’he acabada i en segon lloc, perquè no la puc aconsellar i això que m’està agradant.

El segon motiu és contradictori però així és l’opinió que em mereix la novel.la. Només m’hi trobo còmoda a estones perquè de tant en tant no sé molt bé en quin moment de la història vaig i em sento una mica perduda. No obstant, com admiradora de l’Umberto Eco, l’acabaré i no em costarà cap sacrifici perquè l’escriptor té un domini tan fascinant de la frase i de la paraula que t’enganxa a la història encara que en algun moment no sàpigues concretar massa què t’està contant.

O sigui que el que vull dir, en tot cas, només per fans de l’Umberto Eco. I si algú vol començar amb aquest autor, millor amb la inoblidable El nom de la rosa (1980) que aquesta que “comento” avui.

Massa felicitat (2009)

2011-01-30T16:28:00.000+01:00

Poques vegades recomano reculls de contes però avui ho faig. Els ha escrit Alice Munro (1931), autora canadenca que ara veu traduït aquesta col.lecció de narracions breus per primer cop en català.
Seduïda per la sinopsi de la contraportada, em vaig comprar el llibre. Els temes em van fer creure que m’agradaria. I així ha estat. Són històries de persones corrents que en un moment de la seua vida els passa algun fet insòlit o dramàtic. Això fa que la seua realitat quotidiana deixi de perdre la normalitat per seguir amb un cert desviament. La vida és capriciosa, l’endemà pot ser diferent...

L’autora posa de relleu aquesta idea certament inquietant: el nostre entorn pot canviar en un instant i per suposat la nostra vida n'acusa les conseqüències.

No sé com explicar-ho però els contes estan escrits d’una manera que des de la primera ratlla estàs còmoda amb la lectura, no et sents una forastera que s'endinsa per primera vegada en univers nou o personal d’una escriptora. Al contrari, sense sentir-te part de la història o potser ni tenir empatia per algun dels personatges et sents propera a l'autora i de les sensacions que vol transmetre.

És la relació lector-escriptor que hem sentit a parlar en tantes ocasions i crec que amb aquests contes arribem a copsar-la, una relació que s’estableix d’una manera fàcil i lleugera, gairebé íntima, diria jo.

Relats Conjunts: Desembarcament de Normandia.

2011-01-20T16:29:00.002+01:00

Des de petit recordo el llit dels pares buit quan m’aixecava al matí. El pare, perquè no hi era i llavors encara ningú no m’havia dit els motius, i la mare, perquè sortia aviat cap a la platja a contemplar el dia que naixia de nou, sense massa lloc a la sorpresa.

La boira pujava lentament i en el seu lloc quedava el mar blau i generós. La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant. I la mare, que no sabia res d’amants, acudia fidel a la cita, dia rere dia.

Quan ja feia una estona que els meus germans grans i jo ens havíem llevat, la mare entrava a la casa amb la cara roja de fred i sense dir paraula preparava el nostre esmorzar.

Amb els anys em vaig acostumar a aquesta rutina. Ella es passava aquelles estones mortes mirant cap a l’horitzó, com si el mar estigués en deute amb ella, com si tingués tot el dret que les ones li retornessin alguna cosa de la seua propietat. Mentre tant nosaltres, a casa, l’esperàvem.

Em vaig fer gran. Vaig conèixer per què el pare no hi era, i també que no hi seria mai més. Em van explicar que la mare confiava que el seu marit tornés d’una guerra llunyana, a l’altre costat del mar.

Poques dades tinc d’ell però ara que tinc fills me les invento. Així no s’estranyen d’aquesta padrina que cada dia plogui o faci sol s'atansa a la vora de l'aigua i es perd en els seus records.

De vegades, baixo a la platja i li dic:

-Mare, anem que ja hi ha l’esmorzar a la taula.

I ella, com si vingués d’un lloc desconegut on segur que es retroba amb l’ésser estimat, em respon:

- Sí, fill. Ja vinc.

Sukkwan Island (2008)

2011-01-16T17:21:00.002+01:00

D'aquesta novel.la del David Vann, la Fe de l'Espolsada en va fer a començaments d'any una excel.lent ressenya. Així que he optat per cinc sis i cinc nos entorn el llibre.

Els sis :

. Sí que la història sorprèn i commou.
. Sí que l’egoisme humà de vegades pot ser absolut i terrible.
. Sí que és una narració intensa i molt dramàtica.
. Sí que un espai obert amb llum, sol, aigua pot esdevenir el lloc més tancat, fosc i claustrofòbic que us pugueu imaginar.
. Sí que us enganxarà encara que la història és dura i cruel.
I ara els nos:
. No és una novel.la que deixi indiferent.
. No es pot llegir d’una tirada encara que la història és relativament curta.
. No és una història fàcil i no fa concessions al lector.
. No l’ oblidarem fàcilment.
. No la deixeu a la llibreria, si la teniu a les mans.
Bona setmana a tots i a totes!

El sopar (2009)

2011-01-10T21:13:00.000+01:00

Partint del crim d'una indigent a Barcelona, aquest autor holandès ens fa una recreació de com assimilen el fet els pares dels adolescents implicats en l'assassinat. Va ser una notícia que vam llegir als diaris i que també vam veure en imatges als telenotícies. Difícilment s'obliden els nois sortint del caixer amb les flames al darrere.

Segurament ens vam escandalitzar i vam opinar-ne amb els companys de feina o amb els amics i potser també vam pensar en els pares... doncs això és el que ha fet l'autor.

Herman Koch (1953) s'ha imaginat dos parelles que són els pares dels nois i a partir d'un sopar en què es troben per parlar de com encarar el futur, assistim a la seua manera de pensar i a la visió que en tenen dels actes dels dos joves.

Pocs llibres em descol.loquen i aquest ho va fer. I us preguntareu per què? Ja se sap el que va ocórrer, es parteix d'una situació coneguda... poc marge per la sorpresa. Però no és tant el cas en sí com tota una sèrie de reaccions i comportaments que provoca la conducta dels fills en els quatre adults. I això, si la llegiu, us posarà una mica frenètics diria jo.

Des del meu punt de vista està molt ben escrita. Els personatges amb els diàlegs queden ben retratats i el ritme de la història ens fa palès que tenim al davant un bon narrador. I és que de vegades no cal tenir a les mans una idea molt original o innovadora... partint d'un assumpte real, sense cap misteri, un escriptor ens pot fer arribar una novel.la interessant, que ens enganxa i a més dóna molt que pensar.

Gràcies al Jordicine i a la Bajoqueta per recomanar-la!

La meua llista de 2010.

2010-12-31T12:53:00.005+01:00

Aquí us deixo les meus lectures de 2010. Així com la primera meitat de l'any, vaig portar un ritme bo, després de l'estiu he tingut la sensació que no n'he trobat molts que m'enganxessin. N'he començat alguns que tinc abandonats, esperant una millor oportunitat i que per suposat no estan a la llista. En destacaria alguns, però el que més em va impactar és Un equilibri perfecte que em va agradar moltíssim. Ara he començat El cementerio de Praga de l'Umberto Eco que serà el títol amb el que creuaré aquesta mena de salt en el temps que ens imaginem cada any. Us desitjo un 2011 ple de lectures fantàstiques i enriquidores i des d'aquí una abraçada molt forta a tots i a totes!!!

Black and Blue.- Ian Rankin

Brooklin.- Colm Tóíbin.

Bilbao-New York-Bilbao.- Kirmen Uribe.

Diario de una ama de casa desquiciada.- Sue Kaufman.

El curiós incident del gos a mitjanit.- Mark Haddon.

El gatopardo.- Tomas di Lampedusa.

El gran mundo.-David Malouf.

El primer dia de les nostres vides.- Teresa Roig.

El mito del eterno retorno.- Mircea Eliade.

Els guardians del llibre.- Geraldine Brooks.

El sari rojo.- Javier Moro

Els jugadors de whist.- Vicenç Pagés i Jordà.

Els llops.- Francesc Puigpelat.

Els vençuts.- Xavier Benguerel.

Fora de lloc.- Marta Cardona.

Historias de sujetadores.- Anabel Consejo

Invisible.- Paul Auster.

Jernigan.- David Gates

La dona de verd.- Arnaldur Indridason

La dona que fugia de la boira.- Albert Llimós

La estrategia del agua.- Lorenzo Silva.

La India.- Mircea Eliade.

La India en el siglo XXI.- Pavan K. Varma

La isla.- Giani Stuparich.

La llibreria.- Penélope Fitzgerald.

La noche de los tiempos.- Antonio Muñoz Molina.

La pedra de paciència.- Atiq Rahimi.

La princesa de gel.- Camila Läckberg

L'última nit a Twisted River.- John Irving

Les edats perdudes.- Judit Pujadó.

Les noies de Shangai.- Lisa See.

Les portes del paradís.- Yiyun Li.
Lo diccionari lleidatà-català.- Ferran Montardit i altres.
Los renglones torcidos de Dios.- Torcuato Luca de Tena.

Mar de roselles.- Amitav Ghosh.

Marina.- Carlos Ruiz Zafón.

Nocturno hindú.- Antonio Tabucchi.

Olive Kitteridge.- Elizabeth Strout.

Pasaje a la India.- E.M.Forster.

Passió índia.- Javier Moro.

Records d'una altra vida.- Mary Higgins Clark.

Txevengur.- Andrei Platónov.

Un eco lejano.- Val McDermid.

Un equilibri perfecte.- Rohinton Mistry.

Van venir com orenetes.- William Maxwell.

Verd Aigua.- Marisa Madieri.

1969.- Jerónimo Tristante.

Els jugadors de whist (2009)

2010-12-30T21:41:00.000+01:00

El darrer llibre de la meua llista és de Vicenç Pagès i Jordà (1963). L'autor situa la història del protagonista, Jordi Recasens, a Figueres, ciutat on viu i que té una rellevància important dins la novel·la. Escenari de les seues aventures amb els amics del whist, escenari del seu primer amor i de la seua decepció quan ja ha complit els 40.

No em posaré amb la manera original i creativa de la seua narrativa ni tampoc en el munt de referències culturals que hi ha al llarg de la novel·la sinó que el que destacaria per damunt de tot és com ens explica el pas del temps. Ho fa amb fluïdesa, amb saviesa però ho fa com si fos el teu propi pas del temps. Aquest home creix, es fa gran, es casa....davant teu i en alguns moments t'hi pots sentir reflectit. Qui no ha sentit l'enyorança, la melangia, la decepció i el desamor?

Pagès i Jordà, de la vida del Jordi Recasens, en fa una excusa per contar-nos la vida d'una generació o potser la vida de totes les generacions. Com les expectatives, les fantasies o el futur que ens engresca quan som petits, quan encara no sabem que és això que en diuen “vida”, a poc a poc es van diluint fins quedar en un conjunt de contrarietats i desenganys.

El Jordi Recasens als 40 anys és un home que ha perdut el nord, que no sap què vol o potser sí però en tot cas no és al seu abast. La vida que ens devora, la vida que ens xucla i que ens deixa sobrevivint com es pot mentre l'existència passa i no som capaços de reconduir-la.

M'ha agradat i sobretot m'ha enganxat. Potser en algun moment, passada la primera meitat de la novel·la, es fa una mica repetitiva però al final agafa embranzida i es llegeix amb interès i ganes.

Gràcies, XeXu!!! I Feliç Any Nou a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: La cara de Barcelona

2010-12-22T20:03:00.001+01:00

Però quin dia és que ja hi ha una nova proposta dels Relats Conjunts? No pot ser! Ja ha passat un mes? I jo, amb la feina que tinc, de moment no puc pensar en cap relat. M’agradaria participar perquè no he faltat a cap des de fa gairebé dos anys. Però els dies passen i jo, espessa com mai, no se m’acut res. No tinc idees. No tinc paraules.

I si parlés d’un vell cansat de veure l’escultura? No, no, no... que ja ho ha fet l’Assumpta. I si m’inventés un accident? Tampoc, que aquesta idea ja l’ha tingut la Carme. I si pensés en el que ens agrada la nostra ciutat? Tampoc. Alguna cosa sobre el tema ja ho ha narrat el Deric. I algun conte amb la il.lusió de Nadal? No ho sé segur, però em sembla que ho ha fet el Macabeu...Ostres! Ho tens ben merescut, kweilan! Això et passa per llegir les històries dels altres blocaires abans que escriure la teua. I ara què? Ara, res. No hi ha conte, no hi ha idees i m’hauran de posar falta per sosa i per insípida...A veure si aquests dies que vénen m’espavilo.

I mentre tant Bon Nadal a tots i a totes!!!

El curiós incident del gos a mitjanit (2003)

2010-12-15T21:14:00.001+01:00

He llegit aquesta novel.la amb retard i malgrat haver-la regalat no havia trobat el moment per començar-la. Molts de vosaltres ja coneixeu aquesta història contada des del punt de vista del Christopher, un noi autista. Tota la realitat nostra es converteix gràcies a l’autor Mark Haddon (1963) en una realitat diferent, en una percepció que està a l’altre costat del mirall i tenir aquesta possibilitat m’ha semblat un privilegi.

El Christopher arrel de la mort d’un gos d’una veïna decideix convertir-se en un detectiu com el seu admirat Sherlock Holmes. Inicia una recerca que el portarà més enllà del que ell i nosaltres, els lectors, ens havíem imaginat.

És una història quotidiana en què hi ha moments difícils i durs i que ens fa ser conscients de la problemàtica que pot comportar conviure amb personalitats com la del Christopher. Llegir la novel.la ens aproparà al seu món i als seus raonaments que de vegades ens fan riure i de vegades adonar-nos com pot ser de complicat trobar punts en comú entre ell i nosaltres.

Una obra senzilla, sense pretensions però que es queda dins del lector durant un temps i no s’oblida fàcilment.

Jo també volia parlar de futbol

2010-12-01T23:56:00.002+01:00

Així que he pensat que com la paraula és un excel.lent substitut dels cops i les empentes, podríem enviar una col.lecció de llibres al Bernabeu ...

- Al Pepe i al Carvalho els regalaria la col.lecció de Pepe Carvalho del Manuel Vázquez Montalbán, especialment El delantero centro fue asesinado al atardecer.

- A l’Iker Casillas li enviaria Petons de diumenge de la Sílvia Soler.

- Al Cristiano Ronaldo li encantaria Retrato de un hombre inmaduro del Luis Landero.

- Al Sergio Ramos n’hi enviaria dos. Un seria Diario de una ama de casa desquiciada de la Sue Kaufman i l'altre, Perfil asesino del John Connolly.

- Al Marcelo, li tocaria La ciutat dels prodigis de l’Eduardo Mendoza

- Al Benzemà, Barcelona tràgica de l’Andreu Martín.

- Al Xavi Alonso, Fora de lloc de la Marta Cardona.

- Al khedira, Un mar de problemes de la Donna León.

- Al di Maria, li aniria bé S’està fent cada cop més tard de l’Antoni Tabucchi

- Al Mourinho li tocaria Invisible del Paul Auster. I a tot l’equip Sense destí de l’Imre Kertész.

I per acabar li enviaria al Josep Guardiola, bon lector, el joc de Déu de Salvador Macip.

Aquesta és la meua proposta però se n’admeten d’altres. Totes les que vulgueu.

L’ última nit a Twisted River (2010)

2010-11-24T21:08:00.002+01:00

Aquest és el títol de la darrera obra de John Irving (1942). Sóc d’aquelles lectores que li vaig donant oportunitats perquè em va agradar molt Una dona difícil (1998). Altres novel.les posteriors m’han decebut. Després de llegir Fins que et trobi (2005) vaig pensar que em costaria molt tornar a començar-ne alguna seua.

L’última nit a Twisted River té 650 pàgines i jo em quedo amb les 146 primeres; la resta m’ha semblat un exercici literari on destaca sobre tot la manera com fa avançar el temps narratiu. Irving demostra ser un mestre en fer palès el pas del temps i dins d’una falsa linealitat sap jugar amb el ritme de la història com si la vida en lloc de ser una línia recta anés fent corbes, paràboles o zig-zags contínuament.

Però l’inici de la novel.la és espectacular. Una explotació forestal, Twisted River, als anys 50 on se’ns situen uns personatges èpics. Un exemple de com l’ésser humà s’adapta a un entorn més que difícil, impossible. I com, a pesar de les dificultats, la vida en un campament de raiers lluita amb una força semblant a la que baixen els troncs pel riu. Són pàgines plenes de força, de duresa i també d’encant. Però només 146.

En el centenari d'un geni.

2010-11-20T00:05:00.001+01:00

Avui es pot parlar de Lev Tolstói (1828-1910) una altra vegada en aquest bloc. Hi ha una gran excusa. Es compleixen 100 anys de la seua mort. Un 20 de novembre va morir de pneumònia a l’estació de trens d’Astàpovo. Fa poc vam veure al cinema una pel.lícula on explicava els darrers dies de la seua vida, les contradiccions que li comportava la seua forma de viure amb la seua manera de pensar i les discussions amb la seua dona Sofia. Em refereixo a La darrera estació, que és una bona oportunitat per apropar-nos al personatge.

Com ja sabeu, Ana Karenina és la meua novel.la preferida. Quan la vaig acabar de llegir, suposo que contagiada de la passió per la vida del personatge Levin, del seu optimisme, de la intensitat de les seues emocions, vaig plorar. És una confessió sentimental però va ser així. No feia pena, no hi havia un final feliç, no hi havia música de violins mentre els dos protagonistes es miraven als ulls... però sí hi havia una gran capacitat de Tolstói per transmetre les ganes de viure amb tota la seua plenitud.

Sentiments o emocions que són universals i que no canvien malgrat els escenaris, els vestits o les èpoques. Tolstói ens parla de l’ésser humà, ens critiqui la noblesa corrupta dels tsars o ens situï l’acció als temps de les guerres napoleòniques. Capaç de crear universos literaris de centenars de personatges, va conformar històries que ens sedueixen, que s’instal.len dins del nostre cor i allà es queden per sempre.

Relats Conjunts: Estació Espacial Internacional (ISS)

2010-11-15T22:18:00.001+01:00

L’Àlex vivia a Bethel, un poble que no arribava als 2000 habitants, a l’estat de Vermont. Era tan cru l’hivern que l’Àlex es passava la major part del temps dins de casa o al col.legi. Encara que també ajudava amb les tasques de la granja dels pares que eren moltes i nombroses. Sobretot tenia traça amb els animals i, especialment, amb les vaques. Ja començava a ser un petit expert en qüestions de producció i cura de llet fresca.

Els pares estaven cofois perquè continuaria amb la finca. Una de les mes maques de la zona i, a més, seguiria la tradició familiar de feia més d'un segle. Era un xiquet que als seus 11 anys no era massa bon estudiant però gaudia de la natura com el primer. I ningú com ell s’adonava de quan s’atansava el bon temps o quan el primer cant d’ocell, al final dels durs hiverns, estava a punt d’escoltar-se.

Al mes de març, la primavera encara estava amagada i l’Àlex es passava bones estones mirant la televisió. Era l’any 2009 i estaven fent un programa especial sobre el Discovery i el seu viatge a l’espai. L’ISS (Estació espacial internacional) es veia a prop de la Terra i les imatges de la missió en directe eren espectaculars. El planeta blau el va tenir enganxat ben bé més d’una hora davant de l’aparell.

Àlex!- va cridar el pare- És l’hora d’anar a l’estable.

El noi va sortir al porxo i va anunciar als quatre vents:

-Ja no vull ser granger! A partir d’avui, seré astronauta.

I el pare va pensar que què bonica era la il.lusió d’un nen!

Quan…

2010-11-09T21:33:00.003+01:00

… Comences a deixar novel.les perquè no t’agraden fas un apunt.

… Quan fas un apunt, els blocaires t’animen i et recomanen llibres.

… Quan et recomanen llibres, en prens nota i te’n compres uns quants.

… Quan te’ns compres uns quants, en tries un i el comences.

… Quan el comences, ho fas amb por que de nou no t’enganxi.

...Quan t’enganxa una novel.la com L’última nit a Twisted River...

De nou, gaudeixes d'una bona història i penses que podràs tornar a actualitzar el bloc de seguida i tens pressa per acabar-lo però té 651 pàgines i encara que ja voldries estar escrivint la ressenya, encara no ho pots fer perquè vas per la meitat del llibre.

I és que John Irving (1942) es pren el seu temps per explicar-nos els personatges i les situacions en què es troben...ui, encara no puc escriure aquest apunt! Així que, continuarà...

Com una nàufraga!

2010-10-26T19:19:00.001+02:00

Els dies es fan més curts i ve de gust arraulir-se al sofà quan les obligacions del dia s’acaben per agafar el llibre que estem llegint. El moment d’entrar en un món desconegut, que ens allunya de la nostra pròpia realitat, comença i la fantasia i la imaginació fan de bàlsam per les ferides de lluitadors impenitents.

El poder terapèutic de la literatura, reconegut per molts autors, no només és per qui escriu sinó també per nosaltres, els destinataris de les històries. Narracions que ens fan reflexionar i que ens transporten lluny del nostre estimat sofà. Vivim i patim altres sentiments i emocions que ens ajuden, i aquí resideix la paradoxa, a entendre millor els nostres propis. I això, amics i amigues blocaires, és un plaer irrenunciable.

No he tingut uns dies que hagi encertat molt les lectures. Ans al contrari, molts dels llibres que he començat no m’han agradat. No sé si em vaig fent més exigent o simplement que es passen èpoques. Però necessito trobar llibres que m’enganxin, que em facin gaudir de la lectura. El dissabte vaig anar a la llibreria i me’n vaig comprar uns quants que he vist recomanats pels blocs.

A veure si ho encerto perquè si no, seré com una nàufraga en una illa deserta, sense llibres. I es passa malament!

Relats Conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

2010-10-16T21:12:00.002+02:00

Si havia arribat el bon temps, l’Anne ho ignorava. No havia gaudit de la primavera. Les roses estaven esplèndides però ella es passejava indiferent pels caminets del jardí que voltejava la casa. Es movia com un fantasma, aliena als petits esclats de la vida que tornava a néixer, també als primers raigs de sol que començaven a escalfar.

El Jakob l’enganyava. La sospita terrible que tenia des de feia uns mesos s’havia fet realitat. Una amiga li havia confirmat. Una tal Inge era la responsable de les absències del seu marit. Una noia, que treballava de tapissera al mateix carrer on vivien, rebia els petons i les carícies que el seu home li escassejava.

Aquell matí tenia una intenció. Havia vist el seu marit escrivint una carta i la volia llegir. Li era igual abandonar el camí de la discreció que sempre l’havia distingit. Estava decidida. Així que va obrir el calaixet de l’escriptori del Jakob i allà estava. La va agafar i es va atansar a la finestra...

Estimada Inge:

Aquests mesos han estat d’una felicitat que mai no hauria pogut creure. Abans de conèixer una criatura com tu, no podia imaginar que pogués existir...Però aquesta carta és de comiat. Vull tornar a estar amb la meua dona i no em sento bé dient-li mentides i més mentides. A més, em penso que l'Anne pot estar figurant-se alguna cosa i no voldria fer-li mal per res del món. També vull estar a bones amb el seu pare. Treballo per ell i és un home ric i poderós que pot influir en el meu futur...però bé, no saps com em costa aquesta decisió. Paraules que escric i que m’omplen de pena i que espero que comprenguis.

Fins sempre!

Jakob

La deixava! Tornaria a ser seu. Mig plorant va desar la carta i va sortir al jardí. Recuperà les sensacions d’altres anys. Les olors, els colors...Se sentia feliç. Va arrencar una rosa, es va punxar i aquella ferida la va fer tornar a la realitat. Es va sentir enganyada. I va sentir la força de la primavera que la feia reviure. Va entrar a la casa, va pujar les escales cap al dormitori. Va cridar les criades i va dir: Ajudeu-me. El senyor se’n va de viatge.

I amb una rialla va pensar que segur que el seu pare, un "ric i poderós" negociant de Delft, la comprendria.

Moltes gràcies!!!

2010-10-13T09:17:00.000+02:00

Estic tan contenta que poca cosa puc dir. Només gràcies als organitzadors d'aquests premis de la xarxa i també a tots els blocaires que heu participat.
Una abraçada molt forta!!!

Mario Vargas Llosa

2010-10-07T22:39:00.001+02:00

Una de les primeres novel.les de “grans” que vaig llegir me la va regalar un cosí meu i es deia La ciudad y los perros. Recordo que la duresa i la violència d’aquell món tancat que era l’escola militar em va colpir especialment. Per mi, que m’encantava anar a l’ institut, aquell centre escolar era com un infern. L’autor, juntament amb altres llatinoamericans, s’estava posant de moda i aviat aconseguirien un renom important i merescut.

Potser perquè va ser el primer autor llatinoamericà que vaig conèixer, li he tingut sempre una estimació especial –patint per les seues declaracions de vegades una mica llunyanes del que penso- però em va enganxar tant a la literatura i m’agradaven tant les seues històries que sempre l’he anat seguint... La casa verde, Pantaleón y las visitadoras, Quién mató a Palomino Molero? i altres més recents que ja he recomanat en aquest bloc com La fiesta del chivo, El paraíso en la otra esquina o Travesuras de la niña mala són novel.les que crec val la pena de conèixer.

Vargas Llosa no només em va obrir el camp a una literatura diferent del que jo havia llegit fins aleshores sinó que també amb ell vaig descobrir altres escriptors com García Márquez, Borges, Rulfo, Sábato…Com no he d’estar-li agraïda?

Avui li han donat el Premi Nobel de Literatura i jo, com si fos un vell amic, he tingut una alegria. Felicitats!

Els Llops (2005)

2010-09-30T00:02:00.000+02:00

Partint del tòpic Homo lupus homini, l'autor balaguerí Francesc Puigpelat (1959) ens explica la història caïnita d'una nissaga familiar. Generacions atrapades en una herència d'intenses passions: amors, venjances, rancúnies, gelosies, odis...que, malgrat repetir-se, tenen escenaris i protagonistes diferents.

Portem tots un llop dins nostre? Sí, un llop, un ésser salvatge, lluny de convencionalismes, que s'amaga, que està a l'aguait i que espera amb paciència que es donin les circumstàncies adients per sortir a l'exterior?

Potser no som el que semblem o potser no som els que ens sembla a nosaltres mateixos. En tot cas, els personatges de Els Llops reencarnen uns éssers humans passionals, contradictoris, violents, egoistes però que no renuncien al desig d'estimar i de ser estimats...Personatges atractius que ens atrapen dins la seua història, dins les seues raons i que ens fan ser jutge i part davant la seua vida i els seus actes.

Feia dies que no m'enganxava tant una novel.la. Fins i tot, he fet una visita a Balaguer que és on es desenvolupa la narració. Passegeu pels seus carrers però aneu amb compte, no sigui que un llop aparegui per alguna cantonada.

Tardor

2010-09-19T19:42:00.002+02:00

Aquest matí radiant passejant per la ciutat, gaudint d'aquesta tardor que ja truca a la porta...pensava en llibres que tinguessin com a marc aquesta estació de l'any que, per mi, és la millor. I com que de vegades no manem del tot, m'han vingut idees de llibres... però, de personatges que estan a la tardor de la vida.

I així, he recordat com ens sentim lluitadors i disposats a no rendir-nos fàcilment com el protagonista de El vell i el mar (1951) de l'Ernest Hemingway i, per suposat, també ens sentim triomfadors quan el mariner recupera la dignitat i l'autoestima que mai no havia d'haver perdut.

Ens entendreix també l'actitud positiva del padrí de La sonrisa etrusca (1985) de José Luis Sampedro i l'enriquidora relació que té amb el seu nét, amb el Bruno, que ens parla de gaudir de la vida fins al darrer moment, malgrat la malaltia o la decrepitud física.

Som una mica irònics, tendres o sarcàstics quan repassem amb l'Olive Kitteridge (2008) de l'Elizabeth Strout el que ha estat el dia a dia de la seua existència.

Assistim amb el Fabrizio Salina, l'aristòcrata que Tomàs di Lampedusa va retratar a Il Gattopardo (1958), a la narració cruel de la decadència de tota una classe social i la seua incidència en l'evolució física dels seus personatges, a qui el temps no perdona.

A les Memòries d'Adrià (1951) de Marguerite Yourcenar ens assabentem de les reflexions i de les vivències de l'emperador romà. I veiem que quan som grans, els records poden ajudar a entendre tota una vida que ja s'escapa.

I m'he deixat pel final les visions més pessimistes, com la de la Sra. Curran a l'Edat de ferro (1990) de J.M. Coetzee, que parlen de la solitud, del desencís, de la malaltia...on poc espai queda per la il·lusió i l'esperança.

Diferents maneres de narrar, de contar i que, com a la vida, reflecteixen desiguals formes d'enfrontar-nos amb la vellesa. Personatges que són el màxim exponent que el temps no passa endebades i que en aquesta personal relació que s'estableix entre text i lector , ens fan ser conscients del nostre propi pas del temps.

Relats Conjunts: Moai.

2010-09-12T21:16:00.000+02:00

Darrerament, la Tiare, la filla de Walter Rangi, un dels millors arquitectes de Nova York, estava preocupada pel seu pare. Feia tants anys que vivien sols que sabia interpretar cada un dels gestos de l'home. La mare havia mort al pocs mesos de néixer ella i l'àvia, que havia viscut uns anys amb ells, també.

Aquell matí, molt d'hora, el Walter ja estava inclinat davant de l'escultura que l'àvia els havia portat del poblat, de la remota illa de la Pasqua. La imatge d'un déu rapa-nui, una gran talla de fusta de Make-Make, els recordava en tot moment quins eren els orígens de la família.

La Tiare ni tan sols havia estat mai a l'illa, encara que el seu pare li deia sempre que algun dia hi anirien i el poc que coneixia del lloc eren els contes de l'àvia. Li havien agradat especialment les històries de les carreres dels Homes-Ocell o l'existència dels Moai i els seus significats amagats i misteriosos.

Però per la noia tot eren faules i llegendes que pertanyien al passat, molt lluny del seu cercle d'amics de la facultat de Dret on estudiava.

La mateixa nit, la Tiare va arribar tard a casa i es va trobar el seu pare sense vida davant la figura del déu. Al moment, la jove va sentir un poder dins seu, una força desconeguda que l'obligava a agenollar-se davant de Make-Make.

I va tenir consciència que era una persona diferent, com si fos la dipositària d'un coratge ancestral que ara la venia a trobar. Segles de secrets i enigmes cobraven sentit. El poble rapa-nui confiava en ella. Ara era la guardiana del seu saber i en un futur més o menys llunyà ho serien els seus fills.

Al cap d'una estona, la Tiare va cridar el metge. Quan aquest es va fer càrrec de la situació, va avisar la policia que una noia havia comés un assassinat i que semblava transportada a un altre món.

Veniu, de seguida- va ser l'última frase del pobre doctor.

I és que els esperits dels rapa-nui de vegades poden ser molt malvats.

Compte!

2010-09-02T00:13:00.000+02:00

Ho dic perquè aquest apunt d'avui va de finals i no voldria avançar esdeveniments novel·lístics. De tota manera, arrisqueu-vos a llegir una mica més abans de deixar de llegir.

De fet, moltes vegades, quan comencem una novel·la, el final ja ens l'explica l'autor sense més dilació. Al primer capítol, el desenllaç apareix amb una força inusual donant un tomb a la ficció que sorprèn i captiva el lector. En seria un exemple Crònica de una muerte anunciada del García Márquez.

A les biografies novel·lades també coneixem el final...A Dues vides que és una mena de crònica familiar del Vikram Seth, ja ens podem imaginar com acaba tot plegat perquè a més l'autor ho va insinuant a mesura que ens aporta escenes i dades del seu entorn familiar, centrat en aquestes dues vides que són uns oncles seus.

A altres narracions, el més important ho llegim al primer capítol i després tot el que passa gairebé és secundari. I penso ara en Mama de la Joyce Carol Oates i malgrat el lector ho sap, segueix llegint perquè les emocions i la vida dels personatges que descriu l'autora nord-americana l'enganxa en un univers molt particular i com sempre, seductor.

En moltes ocasions, quan llegim un clàssic, estem al corrent de la trama , fins i tot dels detalls...Com acaba Madame Bovary? O Robinson Crusoe? I tanmateix si tenim una mica de temps per rellegir-los, saber què passa a la darrera pàgina ens és bastant indiferent. És tanta la satisfacció que produeix sentir-nos part de la història que la coneixença no és obstacle per no fruir del plaer de la lectura.

Als meus pares els encantava la pel·lícula Allò que el vent s'endugué i quan la van fer per la tele, me la van recomanar fermament. No cal dir que em va agradar molt. Potser tenia 14 anys quan la vaig veure. Quan em vaig assabentar que hi havia la novel·la d'una tal Margaret Mitchell no vaig parar fins que no me la van comprar. I no sabeu com vaig gaudir-ne. I ja sabia el final, però la història, ara llegida, no va perdre res de la seua fascinació inicial.

Altres cops preferim que ens sorprenguin...que l'escriptor o escriptora sigui capaç de canviar un final previsible i qui no recorda ara l'Agota Kristof i la seua trilogia de Klaus i Lucas?

I per vosaltres? És bàsic un bon final?

En el centenari de Màrius Torres (1910-1942)

2010-08-30T00:10:00.000+02:00

La primera vegada que vaig llegir aquest poema encara no sabia qui era Màrius Torres. Era molt joveneta i des de llavors sempre ha estat un dels poemes que més m'agrada. Quan el llegeixo m'emociona i l'emoció em sorprèn una i una altra vegada. Valgui per recordar aquest gran poeta en el centenari del seu naixement.

Molt lluny d'aquí (1939)

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,

un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;

el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s’obren al capaltard;

en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Apunts que mai no vaig publicar.

2010-08-25T23:06:00.003+02:00

Seguint la bona idea del Xexu, a partir d'un apunt de l'Anna Tarambana, poso per escrit algunes idees que he tingut i que després pel motiu que sigui no he tirat endavant.

De vegades quan passejo intento relacionar escenes quotidianes amb personatges o novel·les que he llegit. Ho he fet a molts apunts, a Mòbils o a Més neu, per exemple.

Un dia al restaurant vaig intentar relacionar els àpats amb diferents novel·les. Com els menjars que es preparava el detectiu Carvalho a Los mares del Sur (1979) del recordat Vázquez Montalbán o la gana que passava el petit Oliver Twist a l'orfenat de Dickens...

Un altre dia vaig donar-li tombs a parlar de finals de novel·les que m'han cridat l'atenció. I direu doncs menys mal que no ho va fer perquè hagués espatllat la possibilitat de llegir-ne unes quantes. I és que personalment odio que m'expliquin el final.

Com que m'encanta fer el vermut amb les amigues els diumenges, penso i estic pensant encara d'escriure una entrada sobre amigues i trobades...seria aquest un apunt molt especial però encara està a la rereguarda que no descartat del tot.

Però m'agrada anar pel carrer i que em vinguin idees a partir d'una conversa, d'una trobada o alguna vivència...d'entrada és un plaer. Després tindré temps o destresa per convertir-ho en apunt o no, però em diverteix molt fer-ho.

Llibres de viatges

2010-08-24T13:01:00.000+02:00

Darrerament m'he aficionat als llibres de viatges. Llibres personals, plens d'anècdotes, experiències personals en contacte amb societats diferents per les quals s'hi va de pas. Pobles i gents que els viatgers potser no tornaran a trobar però que deixen de vegades dins d'ells senyals o records que ja n'oblidaran.

Una mirada plena de saviesa, una conversa intranscendent parlant de temes importants, un dinar compartit amb habitants de la zona...que se'ns explica i ens arriba com si ho estiguéssim vivint.

Em plau llegir aquestes vivències viatgeres que també et fan reflexionar sobre les pròpies o que t'atansen a països que has visitat o que desitges visitar.

Sabeu que tinc el costum de preparar els viatges amb lectures. Un dels que em va agradar no és ben bé un llibre d'aquest estil a l'us sinó un volum de vivències i reflexions mentre l'autor està viatjant. És un llibre molt especial i que us recomano si us va bé aquest tipus d'escrits que no és una novel·la però que és tan apassionant com si ho fos.

Es tracta de La India de Mircea Eliade, el conegut orientalista, que a manera de cròniques ens explica aspectes desconeguts del país asiàtic. L'Índia és un país de contrastos i llegir l'Eliade ens apropa a un país immens i difícil de conèixer.

Índia

2010-08-15T21:30:00.001+02:00

Com començar a parlar de l'Índia? Un país tan diferent del nostre i on la vida creix i s'escampa allà on miris.

Delhi és el primer contacte. M'impressiona estar al davant del lloc on es va fer la cremació de Gandhi. L'entorn inspira pau i tranquil·litat en mig d'una ciutat caòtica i plena de contrastos.

Ja a Jaipur, rodejada de l'olor dolça de les espècies i dels colors clars i llampants de l'ambient, tinc la sensació de sentir l'Índia més en la seua essència que no pas a la capital. Durant la visita al Fort Amber, un palau preciós, no em costa imaginar-me la vida dels maharajàs, entrant i sortint dels patis i de les habitacions, que ens parlen de luxes i capricis il.limitats.

Hi ha una imatge que és una de les que més recordo. Extenses zones agrícoles d'un verd intens amb grups de dones treballant al llarg dels 240 kilòmetres que separen Jaipur d'Agra. La diferència entre el color dels camps i els fúcsies i taronges dels saris és d'una bellesa que t'enganxa durant tot el camí. Des de l'autocar semblen flors d'un gran jardí. Sota l'estampa colorista s'endevina, però, molta lluita per tirar endavant una vida difícil i també, molta explotació.

Una altra imatge. La carretera és difícil de pair per qualsevol europeu. Pràcticament estàs a punt de xocar contínuament. Una via de doble direcció es converteix amb cinc carrils on tothom avança els altres vehicles com pot, potser pensant que l'altar a Shiva o a Ganesh, que els conductors porten als cotxes, els ajudaran en la seua conducció suïcida.

Les vistes a l'infinit des del Taj Mahal cap al riu Yamuna és un dels moments màgics del viatge. El mausoleu blanc és imponent i poca cosa pots fer a part d'admirar el monument funerari. De nou, el contrast entre el blanc immaculat de la pedra i el color dels saris em captiven i m'endinsen en l'ambient d'aquell país.

Els temples eròtics de Kajuraho em sorprenen per la cura i la imaginació dels seus arquitectes. La calor humida i enganxosa gairebé no es nota, mentre no deixo de fer fotos al conjunt que data de l'Edat Mitjana.

A la ciutat sagrada de Varanasi, presenciem el ritus d'acomiadament dels seus difunts des de les barques, plenes de turistes hindús i estrangers, que lluiten amb el desig de fer una foto a una de les tradicions més arrelades i més impactants. Emocions diverses quan estem tan a prop de la mort.

Durant el viatge, la mirada sobre el paisatge i la gent voldria fer-se més amplia i la memòria, més poderosa, per poder veure i emmagatzemar tot un univers que el viatger mira, procurant copsar més enllà d'allò que té al davant.

Ara, quan ja he tornat, només em queda la reflexió i les vivències d'un món complicat d'assimilar. A poc a poc els colors, les olors, la religiositat, el moviment incessant dels carrers, els palaus, les ciutats bigarrades aniran trobant el seu lloc i es convertiran només en records. Estic segura que difícils d'oblidar.

Com veieu ja se m'han acabat les vacances del bloc. Una abraçada de retrobament!!!

Un equilibri perfecte (1995)

2010-07-08T00:05:00.001+02:00

Quatre personatges amb necessitats econòmiques difícils d’imaginar per la majoria del nostre món es troben al Bombai de 1975. Amb tornades al passat ens assabentem de la seua història fins al moment i també del seu futur, doncs la narració evoluciona fins l’any 1984 centrant-se sobretot en els anys de l’Emergència del govern de la Indira Gandhi, anys en què es va implantar l’estat d’excepció.

He de dir que he assistit a les històries realistes que ens narra Rohinton Mistry entre incrèdula i emocionada. Amb els sentiments a flor de pell he anat endavant moltes vegades amb por i amb pena en mig de les situacions duríssimes que els autor ens explica.

S’ha de mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació diu un dels personatges que pertany a la casta dels intocables. És aquest equilibri perfecte que dóna nom a la novel·la. Però es pot mantenir l’esperança amb una vida plena de desgràcies i patiments, l'equilibri perfecte, malgrat tot? Llegiu aquesta magnífica novel·la i a veure què en dieu però en el meu cas la balança s’inclina a favor del no.

Estic amb aquestes lectures que ens parlen de l’India que, com sabeu, visitaré d’aquí a una setmana. Il·lusió i interès em mouen en aquest moment. Us ho explicaré a la tornada...

Mentres tant, deixo el bloc en stand-by –que no, abandonat- i, per vosaltres blocaires estimats i estimades, bon estiu i bones vacances!!!

Relats Conjunts: Saturn devorant un fill.

2010-06-27T22:18:00.001+02:00

El dia va néixer com qualsevol altre d’aquell hivern gris i feixuc. La Laura Ortega mentre es prenia el primer cafè del matí desitjava que tot aquell malson que l’havia dut als inferns durant els darrers tres anys s’acabés d’una vegada.

Mentre s’apropava al seu despatx de la comissaria de Atocha va repassar mentalment tot el cas. Estava segura que aquella mateixa tarda podrien detenir l’assassí en sèrie que havia causat el terror entre els veïns del barri madrileny. Totes les proves apuntaven a l’Eusebio de la Peña, vigilant del Museu del Prado.

La Laura s’havia entestat en aquell home solter, esquerp i poc comunicatiu i que –segons li explicaren els companys- estava dominat per una mare que va morir feia uns anys deixant-lo, als seus 45 anys, desemparat i sol.

En els darrers mesos havien anat tancant el cèrcol sobre els treballadors del Museu perquè en dos de les vuit víctimes se’ls havia trobat una entrada. Això i que els cossos eren localitzats molt a prop de la famosa pinacoteca va donar per estirar un fil que els havia posat al davant de l’Eusebio.

Els faltava l’ordre del jutge per poder entrar a casa seua i interrogar-lo. La Laura no les tenia totes. Només eren proves circumstancials. Sí, que era el vigilant de la sala Goya on hi havia aquell quadre del Saturn devorant el seu fill. Sí, que hi havia testimonis que l’havien vist parlar amb les víctimes, sí que una de les noies tenia a la mà un botó d’uniforme i casualment, l’Eusebio va aparèixer un dia sense botó i se li va cridar l’atenció per aquell motiu...però...el migdia passava i la tinent d’homicidis Ortega temia que l’assassí se li escaparia sense remei.

O aquella tarda o mai.

A les 6 menys un minut, l’ordre va arribar. La Laura i vuit agents més es van personar al pis de l’Eusebio. Van entrar i no van saber què dir davant l’espectacle horrorós d’aquell menjador. La Laura, més sencera, va llegir els drets al detingut. Els agents, recobrant l’enteresa, van començar a fer fotos d’aquella paret plena de sang i folrada del Saturn devorant el seu fill. Aquells ulls ho presidien tot.

L’Eusebio, ja emmanillat, amb un posat tímid baixava les escales. La Laura va sentir que li estava parlant... Sempre en volia més, el Saturn no es conformava amb una sola. Tot el dia cridant-me, tot el dia dient-me que m’espavilés...Què podia fer jo?

La Laura Ortega va pujar al vehicle oficial i es va adonar que ja era fosc. Les llums dels cotxes feien una bonica combinació de blaus i vermells i va pensar que ja tenia ganes que passés l'hivern.

Mòbils

2010-06-22T22:35:00.003+02:00

Mentre caminava aquesta tarda –de fet he sortit a donar la volta a Lleida- m’he fixat que la majoria de la gent amb qui m’he creuat pel carrer anava parlant pel mòbil.

No entraré ara en el tòpic de com n’és d’imprescindible aquesta petita andròmina però sí que m’he entretingut pensant en alguns personatges de novel·les que si n’haguessin tingut, doncs part del seu dramatisme o ansietat no hagués existit i ens haguéssim quedat amb les ganes de llegir les seues aventures o històries tal com les coneixem actualment.

Un Robinson Crusoe amb mòbil hagués deixat el Daniel Defoe pensant en una altra història perquè segur que el rescataven . Potser la Mila de Solitud no s’hagués quedat tan abandonada a la seua ermita amb aquell marit gandul i inconsistent si s’hagués pogut comunicar amb alguna amiga de la Plana. En aquest sentit, L’afinador de pianos de Daniel Mason , l’Edgar Drake, no s’hagués trobat tan perdut a la selva birmana si hagués mantingut algun contacte amb la civilització o les protagonistes de la novel·la que estic llegint ara, Passatge a l’Índia de E.M. Forster, no s’haguessin sentit estranyes al país ocupat tan lluny de Londres amb un mòbil a la mà on parlar de les actituds dels seus compatriotes o del contacte amb els nadius...

He arribat a casa i s’ha acabat el joc. Segur que teniu altres exemples. Però bé, recapacitant ara que estic escrivint aquest apunt, me n’alegro que els mòbils siguin un invent recent.

Passió índia

2010-06-16T15:46:00.000+02:00

Animada per l’apunt del XeXu, també vull comentar els preparatius del meu viatge per aquest estiu. Ja pel títol, podeu imaginar que visitaré l’Índia, el Nord concretament, ja que diuen que és la zona millor per iniciar-se amb aquest país. A mitjans de juliol aniré a Delhi, Jaipur, Agra, Orcha, khajurhao i Varanasi i uns dies a Katmandú.

No passaré fred, ja ho sé. Però només puc moure’m per aquestes dates i ja m’he acostumat anar als llocs faci fred o calor. Estic emocionada davant d’aquest viatge que em portarà a conèixer una altra manera d’entendre la vida molt allunyada del nostre dia a dia. No sé el que em trobaré exactament malgrat parlar amb amics o amigues que ja hi han estat.

Me l’estic preparant amb un parell de guies que m’he comprat i per suposat amb lectures. He llegit El dios de las pequeñas cosas de l’Arundhati Roy y El buen partido del Vikram Seth. Estic llegint ara Passió índia del Javier Moro sobre una historia real d’amor entre un Rajà i una ballarina espanyola que sobretot ens parla del procés d’adaptació d’aquesta noieta i també de la vida dels maharajás a començaments del segle XX. M’he comprat del mateix autor El sari rojo, una mena de biografia de l’actual dirigent del país, la Sonia Maino de la família Gandhi.

Estic pendent de comprar-me també, recomanats per una amiga, Viatge a l’Ïndia de E. M. Forster, l’Índia de la Mireia Eliade i Vislumbres de la India de l’Octavio Paz.

I vosaltres, què em recomaneu també per llegir?

Jesús Moncada, cinc anys.

2010-06-13T09:46:00.000+02:00

Avui, 13 de juny, fa cinc anys de la desaparició de Jesús Moncada. La seua novel.la més coneguda és l’excel.lent Camí de Sirga (1988), la historia de la gent que vivia al poble antic de Mequinensa i que està condemnat a desaparèixer sota les aigües de l’embassament de Riba-Roja. No cal dir que està considerada com una de les millors de la nostra literatura contemporània.

Com homenatge se’l recorda avui a la catosfera. He trobat unes paraules d’ell i que em semblen adients per fer-ho:

Viure, entre altres coses, és escriure. Mentre escrius vius molt.

És allò que deia Flaubert de "Madame Bovary c'est moi".

Ets tu i tots els qui t'envolten.

Per això físicament els meus personatges tenen poques

característiques definides.

Normalment deixo que el lector se'ls imagini.

El Temps, 24.II.1992

Elisa (1999)

2010-06-10T20:25:00.000+02:00

Ricardo Conde, mort prematurament abans que les infermetats normals facin lo seu en les persones que anem complint anys, va ser triat per l’atzar amb una malaltia degenerativa que, malgrat la seua lluita per la vida, va fer que la seua família i els amics el perdéssim prematurament. Aquests dies farà nou anys ja.

Advocat i home d’inquietuds culturals, li agradava escriure. Va publicar, poc abans de morir una novel.la, Elisa, editada per Mira Ediciones de Saragossa al desembre de 1999.

Elisa és una narració on l’autor ens parla de personatges que es passegen per la vida, personatges desafortunats que no poden escapar de les situacions on els aboquen les circumstàncies en què es troben.

Ricardo Conde no ens diu ni el que està bé, ni el que està malament. L'escriptor només ens mostra la vida d’aquestes persones , aliè a tot el que els passa, a tot el que ens està narrant...

Ho deixa tot a criteri del lector. És ell i ningú més el que ha d'interpretar, el que ha de valorar, el que ha d'assimilar...

Un senzill record per l'obra però també per l’amic que la va escriure.

Àlbums de fotos.

2010-06-03T23:56:00.001+02:00

Hi ha blocs de fotos que m’agraden molt. El contrast del color o la captura de la màgia d’un instant de vegades esdevé irrepetible. Dels llibres que he llegit també en tinc una imatge – o més- i que resta amb mi igual que el llibre es queda a la prestatgeria.
En trio algunes.

Tres de paisatges:

El paratge inhòspit i dur dels pobles abandonats al Pirineu aragonès a La lluvia amarilla (1988)del Julio Llamazares , els laberíntics carrers foscos i llòbrecs on Raskólnikov dubta de si cometre un crim o no a Crim i càstig (1866) del Dostoievki o l’escenari del poble castellà de Daniel el Mochuelo a El camino (1950) de Miguel Delibes.

Tres de retrats:

L’imatge de la monja Constanza quan se n’adona d’allò que li ha fet realment l’Aixalà a L'any del diluvi(1943) de l’Eduardo Mendoza, el rostre del jove Carl - al cinema James Dean- quan coneix la seua mare, la madame del poble, a A l’Est de l’Edén (1952) de John Steinbeck i la cara del pobre Gregori Samsa quan es mira aquell matí fatídic al mirall a La metamorfosi (1915)

Tres d’interiors:

La casa de Tristana (1892)a l’obra de Pérez Galdós, on una noia òrfena pateix l’abús de Don Lope, un vell amic dels seus pares, la descuidada biblioteca de Los Pazos de Ulloa (1886) de l’Emilia Pardo Bazán i la llar dels nens de Un altre pas de rosca (1898) del Henry James.

Tres de trobades romàntiques:

L’encontre entre Florentino i Fermina quan ja són grans a El amor en los tiempos del cólera (1986)del Gabriel García Márquez, les trobades dels amants Ricardo i la chilenita a Travesuras de la niña mala (2006) de Vargas Llosa o la passió de Catherine i Heathcliff a Cims borrascosos (1847) de l’Emily Brontë.

Moments, instàntanies dels nostres llibres llegits i que tots guardem dins nostre...com si nosaltres mateixos fossim un àlbum amb pàgines infinites.

Olive Kitteridge (2008)

2010-06-01T15:11:00.000+02:00

Hi ha històries que quan penses de què tracten, diries que de la vida. Amb algunes novel·les he tingut aquesta sensació. El carreró dels miracles del Mahfuz, per exemple, va d’això, de les petites misèries, de les mentides quotidianes, de les decepcions del dia a dia ,però ,també de les il·lusions, de les alegries o de l’amor.

El relat que us presento avui és així. Olive Kitteridge (2008) de l’Elizabeth Strout ( 1956) és un conjunt d’històries dels habitants de Crosby als EEUU que a mena de calidoscopi van configurant una trama coral on el fil conductor és el personatge de l’Olive, una professora de l’ institut de la vil·la.

En ocasions, protagonista; en ocasions, espectadora del que passa en algunes famílies, l’Olive ens acompanya i ens fa ser un habitant més, atent i delerós de la vida dels altres.

Que ningú no es pensi que és una novel·la amable i simpàtica perquè al darrere de les anècdotes s’amaga la duresa i la crueltat del pas del temps que no perdona res ni ningú, ni tan sols aquests homes i dones de ficció.

Dia del blocaire en crisi!

2010-05-31T00:27:00.000+02:00

Perquè superem les crisis de bloc!!!

Aniversari de bloc!

2010-05-28T00:07:00.000+02:00

M'agraden els aniversaris. Serà que qualsevol excusa és bona per fer-ne una celebració. Doncs avui fa dos anys que vaig estrenar aquest bloc. Un espai que només m'ha portat moments divertits i agradables. També ha estat imprescindible per conèixer-vos a vosaltres, companys i companyes d'aquest fantàstic trajecte. Com deia algú, no és el destí el que importa sinó el viatge. El viatge és l'aventura, el viatge és el plaer...igual que aquest bloc.

Gràcies per compartir-lo amb mi!

Relats Conjunts: Las tres velas.

2010-05-24T20:41:00.002+02:00

La mare ha volgut que l’acompanyés a una exposició del Joaquim Sorolla, un dels seus pintors preferits. El pare no hi podia anar i encara que és una dona independent m’ho ha demanat.

Jo,encantat, perquè gaudeixo dels seus comentaris i de les seues explicacions. És professora d’Història de l’Art i n’està enamorada de la seua professió.

Quan arribem davant del quadre de Les tres veles me’n recordo d’un estiu que em van apuntar amb set o vuit anys a un curs de vela i em vénen a la memòria els matins morts allà dins d’aquella barqueta sense que em mogués ni cap al davant ni al darrere. Com es feien d'interminables els minuts, com passaven de lentes les hores. Només quan bufava el vent podíem avançar però m’havia tirat tot el matí allà parat. M’avorria moltíssim però en aquella caleta no hi havia cap altra activitat per fer. Vaig agafar una mania increïble a tot el món aquest. Fins i tot davant d’un quadre del Sorolla que no té res a veure m’agafen ganes de marxar de l’exposició. Quin desastre de classes!

Ai, mira, fill...què bonic aquest de les tres veles. Em recorda aquell curset que vas fer de navegació. Com vas gaudir aquell estiu...eh, nen?

I jo, mirant-me-la li faig que sí amb el cap perquè... què li diràs?

El gran mundo (1990)

2010-05-17T22:26:00.003+02:00

L'altre dia estava prenent un tallat en una cafeteria i un home d'una seixantena d'anys ben atractiu li va dir a la dona que l'acompanyava : Quan ets jove tens moltes il.lusions, moltes iniciatives… però després te n'adones que la vida és igual per a tothom...

I quan he acabat de llegir El gran mundo de David Malouf (1934) me n'he recordat d’aquesta frase escoltada a l’atzar. I per què? Doncs perquè en aquesta novel.la se'ns narra l’amistat de dos homes molt diferents que coincideixen en un moment de les seues vides. Capturats per l’exèrcit japonès es coneixen a Changi, el terrible camp de presoners a la 2a. Guerra Mundial, i a partir d’allà se'ns explica com evoluciona aquesta relació iniciada en l’horror que els va suposar l’experiència de viure sense llibertat i en unes condicions espantoses que l’autor no evita detallar.

Es tracta d’una història magníficament contada- un 10 pel traductor- i malgrat tota l’ experiència vital dels protagonistes, ens adonem que totes les vides poden ser iguals, com deia el senyor de la cafeteria. Que l'únic que volem és el reconeixement dels nostres, o estar en pau amb un mateix o poder treure't les caretes amb algú i que aquesta persona pugui entrar dins teu i arribar a connectar... Lo altre és superflu i no forma part de la vida real.

Aquesta és una de les idees que n’ he tret d'aquest llibre d'un autor australià desconegut per mi i que ha estat oblidat de les editorials fins que Llibres de l'Asteroide l’ha traduït per primer cop al castellà. Val a dir que està considerada com una de les seues millors novel.les i, sembla mentida, hem tardat vint anys a poder llegir-la.

Tipus de vacances

2010-05-06T17:23:00.003+02:00

És un temps aquest que qui vol fer un viatge a l’estiu se’l comença a preparar. Destins llunyans o propers però que gaudeixen de no tenir horaris ni normes ni obligacions.

Llegint hem vist molts tipus de vacances, algunes ben lluny de l’ideal que tenim a la ment quan s’apropa el temps de lleure.

De vegades ens hem trobat amb històries de descans forçós com les del Robinson Crusoe que es va estar una llarga temporada en una illa paradisíaca més temps del que hagués volgut però amb l’etiqueta de “tot inclòs” i a més de franc.

Vacances obligades també ho són les de Hans Castorp a La muntanya màgica.

Inoblidable va ser el viatge de 80 dies , al menys pels seus lectors, de Phileas Fogg donant la volta al món a l’inrevés.

M’agradarien uns dies de festa imprevistos com els que van tenir alguns habitants de Florència. Allunyats de la pesta negra, decideixen explicar-se uns contes del Decameró per animar-se durant les hores tedioses que passen sense res a fer en un palau de la Toscana del segle XIV.

Hi ha personatges que malgrat estar en un balneari s’inventen una realitat nova perquè la de veritat és molt avorrida, com li passa a la Matilde Gil de Olarreta a la novel.la de la Carmen Martín Gaite.

N’hi ha altres que no en saben de fer vacances encara que els seus autors s’hi empenyin. Pètros Markaris a Mort a Istambul envia el seu comissari Kostas Jaritos a un viatge organitzat perquè descansi però un assassinat canviarà les intencions de l’autor. I de descans, res!

Alguns viatges es fan per anar a buscar una dona perquè el protagonista vol casar-se com ho fa el Marqués de Ulloa. Deixa la finca uns dies per anar a la ciutat i enganyar la pobra Nucha que se n’anirà a viure amb ell a Los Pazos de Ulloa

Els dies d’esbarjo dels protagonistes de la Rodoreda a Jardí vora el mar explicades des del punt de vista del jardiner ens endinsen en un món infeliç i frustrat lluny del món meravellós que podríem pensar a l’inici de la novel.la,

A El lector de Bernhard Schlink representen un parèntesi abans del horror de la 2a. Guerra Mundial a l’Alemanya de l’època,

No sé si es poden considerar vacances l’estada al palau del pobre Segismundo quan el treuen de la cova on ha estat tota la vida. Potser són unes vacances de somni i mai millor dit.

Viatges com els del gitano Melquíades plens de misteri m’atreuen i no em faria res d’acompanyar-lo en aquestes excursions màgiques i inversemblants o rutes que et sedueixen com les de Pedro Páramo a un món de solitud i desesperança...

I què me’n dieu de la família Ulises? Aquell cotxe ple de gom a gom arribant a una casa en ruïnes al mig del no-res on s’estavellaven les il.lusions de quinze dies al camp lluny de la gran ciutat...M’encantaven aquestes vacances, però, està clar que només com a lectora.

Van venir com orenetes (1964)

2010-04-27T22:56:00.000+02:00

Una vegada hi havia una blocaira que no es perdia les ressenyes de llibres que feia la Fe de L’Espolsada llibres. Com que aquesta era mestressa d’una llibreria a les Franqueses del Vallès, i a l’altra blocaira que sóc jo li encanten les llibreries allà que se’n va anar.

Es va trobar amb una llibreria preciosa on el que més destaca és l’amor i l’estimació de la llibretera pels llibres i només per la selecció tan curosa que té, val la pena la visita.

La Fe em va recomanar un munt de títols i al final, em va fer un regal, un llibre, per suposat, i que era Van venir com orenetes (1964) del William Maxwell (1908-2000) i del qual L’Espolsada en té un apunt magnífic.

Gràcies per aquesta joia de novel.la. Una història explicada amb una gran senzillesa que també és la seua vàlua. Pàgines que tenen una gran capacitat d’emocionar sense exageracions ni artificis i que t’enganxen a poc a poc i no et deixen anar en tot el relat. És una narració que arrela dins el lector sense presses, gairebé sense que te n’adonis, fins que arriba un moment que ets conscient de lo molt que estàs gaudint amb aquella història.

I com passa amb els bons llibres, al cap d’uns dies, quan ordenes la biblioteca de casa i el poses al seu lloc com a llibre llegit, i recordes els sentiments que et va fer reconèixer dins teu, ets capaç de recrear amb enyorança aquell món que has conegut, aquells personatges, aquella història amb la sensació que deixes un llibre únic a la prestatgeria.

Llibres nous!!!

2010-04-24T10:53:00.006+02:00

L’endemà de Sant Jordi la tauleta de l’habitació es desperta més plena que mai. No protesta, afortunadament, del pes suplementari que ha de suportar des d’ahir a la nit quan vaig anar col.locant els llibres que m’havia comprat. He de dir que ja m’esperen amb impaciència encara que són educats i no criden ni fan soroll.

Després, quan ja els toca el torn –ho sé per altres vegades- es relaxen i gaudeixen del temps que els dedico amb justa correspondència al plaer que ells em proporcionen...Però, quins llibres són aquests que avui estrenen casa?

Vaig comprar per mi:

. La librería.- Penélope Fitzgerald
. El gran mundo.- David Malouf

Em van regalar:
. Fora de lloc.- Marta Cardona
. Bilbao-New York-Bilbao.- Kirmen Uribe

. La dona que fugia de la boira.- Albert Llimós

. Del llibre setè de les faules de La Fontaine

Vaig regalar:

. Catedral.- Raymond Carver

. L’encantadora de Florència.- Saldman Rushdie

. Bulevard dels francesos.- Ferran Torrent

. Olive Kitteridge.- Elizabeth Strout

I vosaltres, què vau comprar?

Bona Diada!

2010-04-23T00:13:00.001+02:00

Que tingueu un

excel.lent dia de Sant Jordi i...

...bones lectures!!!

Clàssics per Sant Jordi.

2010-04-21T20:40:00.000+02:00

Com que vaig una mica despistada amb les novetats, he pensat recomanar alguns clàssics que sempre són un plaer de trobar o de retrobar. Entre els meus preferits, he triat:

1.- Ana Karenina.- Lev Tolstoi
2.- Madame Bovary.- Gustave Flaubert
3.- El roig i el negre.- Stendhal.
4.- El Don apacible.- Mijail Shólojov.
5.- La muntanya màgica.- Thomas Mann
6.- Els Buddenbrook.- Thomas Mann
7.- El crim del Pare Amaro.- Eça de Queiroz
8.- Jane Eyre.- Charlotte Brontë
9.- Rebeca.- Daphne du Maurier
10.- Crim i càstig .- Fiodor Dostoievski
11.- Un món feliç.- Aldous Huxley
12.- La Regenta.- Leopoldo Alas, Clarín
13.- Sobre héroes y tumbas.- Ernesto Sábato
14.- La Sra Dalloway.- Virgínia Woolf
15.- Pedro Páramo.- Juan Rulfo
16.- Els miserables.- Víctor Hugo
17.- Laura a la ciutat dels sants.- Miquel Llor
18.- La dona de blanc.- Wilkie Collins
19.- David Copperfield.- Charles Dickens
20.- Les aventures de Tom Sawyer.- Mark Twain

De moment, encara no sé què em compraré ni què regalaré!!!

Relats Conjunts: Drac del Parc Güell

2010-04-20T13:52:00.002+02:00

Com si no hagués passat el temps, gairebé sense voler, he enfilat les escales de l’entrada i no he reconegut el parc, el nostre parc. Està diferent, molt cuidat, amb innumerables racons plens de detalls que et fan entreveure el geni del mestre.També està ple de turistes. Gent d’aquí i d’allà que em demanen que els faci una foto . Per què no? Semblen tan feliços!

Fa quaranta anys que no venia i avui he tornat a veure la dona que era jo. L’he vista voltar amb la seua nena pels jardins després de l’escola, l’he vista parlar amb altres mares mentre la canalleta jugava a amagar-se...Quin joc més estrany era aquell, però els encantava i s’ho passaven tan bé!

He disfrutat del sol de primavera mentre la dona que era jo em feia companyia. L’he vista buscant la seua filla aquell vespre quan tot just fosquejava. L’he vista esperar desesperada aquelles hores interminables embogida amb els llums i les sirenes dels cotxes de la policia. I l’he vista rebent de matinada una notícia terrible. Mai no es va saber qui ho havia fet.

Vaig cap a casa. La dona que era jo ja no existeix. El temps apaivaga el dolor més intens. El parc està preciós però no m’hi passejaré més. Ni tan sols per veure el drac que tant li agradava a la meua filla.

Lo nou diccionari lleidatà-català (2010)

2010-04-05T20:02:00.000+02:00

Poques vegades puc recomanar un llibre recent, recent, acabat de sortir de l’editorial. Es tracta de Lo nou diccionari Lleidatà-Català elaborat pels lleidatans Robert Masip, Ferran Montardit I David Prenafeta que aquesta primera setmana d’abril ja es pot trobar a les llibreries.

Aquest diccionari es va començar a gestar els anys 90 quan els tres autors estudiaven a Barcelona i van adonar-se que alguns termes emprats normalment a Lleida com sisquere o escatxigar no eren compresos per altres catalans. En lloc de deixar d’utilitzar-los, el Robert, el Ferran i el David es van motivar i en van anar fent un recull que, a partir de 1998, el van difondre per Internet.

Ara, aquest magnífic i valuós recopilatori arriba a la versió impresa que estic segura serà un èxit el dia de Sant Jordi perquè és un llibre divertit i curiosíssim que ens atansa a un català moltes vegades desconegut pels que viuen lluny de les terres de Ponent.

Segur que si li doneu una ullada, us l'emportareu cap a casa!!!

Quatre germanes i més de quatre motius per llegir-lo.

2010-04-01T15:45:00.002+02:00

Quatre germanes (1962) és el llibre únic de la Jetta Carleton (1913-1999) basat en les seues experiències familiars. Ens explica la vida de la Callie i del Matthew i de les seues quatre filles. L’autora va dividir el llibre en sis capítols que correspon a la veu de cada personatge, la qual cosa fa que el relat avanci al llarg de cinquanta anys des de la història particular de cadascú.

Recomano aquest llibre perquè l’autora t’introdueix en una atmosfera que et sedueix completament. Perquè et fa venir ganes de viure en una granja a l’Oest de Missouri, perquè vols contemplar com s’obren les flors de llum a les nits d’estiu o perquè et vols banyar en les aigües fresques dels rierols.

Perquè quan coneixes aquests personatges, te n’adones de com és la condició humana d'imperfecta i et fa reflexionar sobre la teua pròpia vida.
Perquè la Callie o el Matthew o qualsevol d’ells, amb les seues emocions, les seues passions, les seues frustracions, passen a formar part del teu món i no voldries que el llibre s’acabés perquè vols estar amb ells , vols continuar sent testimoni privilegiat de les seues vivències.

Perquè és un llibre que et reconcilia amb la vida i amb la literatura. La vida és passar, com deia el poeta, però també és enriquir-se amb el dia a dia, amb les contradiccions que tots portem al damunt, amb les experiències positives i amb el malsons que tard o d’hora apareixen.

Segur que si el llegiu, en trobareu més de motius…Bones vacances!!!

I va arribar la primavera…

2010-03-24T22:25:00.002+01:00

I amb ella podrem agafar el llibre que portem a la bossa i potser atansar-nos al jardinets del costat de casa i llegir una estoneta. Un diumenge al matí on les hores d’hivern que hem passat tancats s’allunyin i es canviïn per les aventures dels personatges que també volen sortir de les seues pàgines i gaudir del sol com nosaltres.

Si aquest diumenge fa bo, seuré en algun banc amb la novel.la que estic llegint ara. Es titula Black and Blue de l’Ian Rankin (1960-), un autor de novel.la negra que ha creat l’inspector de policia John Rebus, antiheroi seriós i responsable en la seua lluita contra els malèvols assassins a les terres d’Escòcia.

Va ser a Barcelona per rebre el premi Pepe Carvalho 2010. De moment, m’enganxa i crec que seguiré les investigacions d’aquest detectiu que començo a conèixer quan el seu autor ja l’ha jubilat. Si quan l’acabi –la resolució d’una novel.la pol.liciaca per mi és fonamental- m’agrada, continuaré amb aquest escriptor.

Sol de primavera i crims per resoldre…què més volem?

Relats conjunts: El xa Khusrau jura lleialtat a Baber.

2010-03-14T21:04:00.002+01:00

La Yamir té 14 anys. Va arribar a Lleida fa uns mesos. Va abandonar el seu poble de Durgabari a Tripura al nord-est de l’Índia amb la seua mare i els seus dos germans petits. El seu pare fa tres anys que viu a la capital del Segrià.

La Yamir és més morena que les noies de la seua escola. L’han rebuda bé encara que no s’entenen massa. La Yamir calla, observa i quan li parlen, ella riu, només riu. Mentre seu al pupitre recorda el seu poble i s’enyora. Durgabari és un poblet amb cases petites fetes de bambú i encara que la mare no volia que es dediqués a treballar a les plantacions de té, ella ho preferia a estar tancada dins de les quatre parets d’ara. És veritat que les tietes estaven sempre amb mal d’esquena d’anar carregades amb les fulles de té, muntanya amunt i muntanya avall, però ella era jove i tenia força.

Troba a faltar les muntanyes verdes del seu poble, l’olor de les fulles del té secant-se, el gust del te que feia la padrina…On és el camp aquí?

Quan surt de l’escola, se’n torna cap a casa. Té una habitació per ella sola però prefereix estar al menjador o a la cuina ajudant a la mare o jugant amb els nens petits. Ha de fer deures però ho deixa per més tard. No li agrada gaire viure aquí encara que li sembla que els seus pares estan contents. Tampoc no li agraden les festes d’aquesta ciutat i se’n recorda de les del seu poble quan es posaven els saris ataronjats o vermells. Aquí, la mare sempre vesteix colors foscos i ella mateixa només té dos texans i dos camises per anar tirant.

El seu món ha canviat. Ja gairebé no li queda res d’abans…A la nit, quan els seus pares dormen, treu l’estampa en què es jura lleialtat a Baber que li va regalar el seu amic Kanvar i, sense plorar, pensa que un dia tornarà.

El hereje (1998)

2010-03-13T22:15:00.000+01:00

La primera novel.la que vaig llegir de Miguel Delibes va ser Cinco horas con Mario (1966). Em va seduir aquell “diàleg sense resposta” com el mateix Delibes va definir el monòleg de la Carmen al llarg d’aquella nit plena de remordiments i de retrets, plena de records i plena de frustracions. Crec que me la van fer llegir a l’institut i anys després la vaig tornar a recordar davant d’un escenari on la Lola Herrera en feia una interpretació magistral.

Vindrien després d’aquesta, altres lectures d’aquest autor. Las ratas, La sombra del ciprés es alargada, El camino, El príncipe destronado, Los santos inocentes…i l’any 1998, El hereje, la darrera i una de les meues preferides.

Aquesta història situada al Valladolid del segle XVI l’he rellegida en diferents ocasions i sempre m’ha agradat. La intolerància, el fanatisme, la persecució per les idees religioses, la Inquisició…ens mostra on es pot arribar en nom de la fe, quan aquesta és sinònim de tot el que no hauria de ser.

Cipriano Salcedo n'és el protagonista, un home íntegre que no té por de la mort, un home valent que defensa les seues idees i la seua honestedat per damunt de la mentida i la hipocresia.

Ara el Miguel Delibes se n’ha anat amb un dels seus personatges preferits, el Mario…allà es trobarà amb el Cipriano i també amb el Tiñoso, l’amic de Daniel el Mochuelo, mentre altres com el mateix Daniel o l’Azarias estic segura que el ploren.

Més neu

2010-03-10T21:23:00.001+01:00

Neu enamorada a Doctor Zhivago del Boris Pasternak.
Neu penedida a Crim i càstig de Fiodor Dostoyevski.
Neu torturada a l’Informe de Brodeck de Phillipe Claudel.
Neu viatgera Al Sud del Sud de León Lasa.
Neu presonera a Sense destí de l’Imre Kerstetz.
Neu de records a Les filles de l'Anna de Marianne Fredriksson.
Neu devaluada a Una princesa a Berlín de l’Arthur G. Solmssen.
Neu assassina a Aurora Boreal de l’Asa Larsson.
Neu política a Neu de l’Ohram Pamuk.
Neu crítica a Neu de primavera del Yukio Mishima.
Neu fidel a La crida salvatge de Jack London.

Neus diferents a la d’aquests dies i que afortunadament no donen tants problemes.

De classificacions i ritmes

2010-02-28T22:25:00.004+01:00

Sempre he tingut classificacions especials pels llibres que llegeixo, una mica lluny de les convencionals. Una és la de llibres d’estiu i llibres d’hivern. Durant anys em guardava la lectura de novel.les policíaques. Recordo que em comprava les del Mankell quan sortien i de forma disciplinada me les guardava per la platja o per la piscina. Els meus estius estaven plens de novel.la negra i altres best-sellers que em negava a llegir a l’hivern.

Amb el temps m’he anat saltant aquesta norma auto-imposada però avui que començaré una novel.la policíaca Un eco lejano (2008) de Val Mc Dermid tinc com una mena de remordiments perquè potser l’hauria de reservar.

Ara en tinc un altra de catalogació. Novel.les que es poden llegir de pressa i novel.les que s’han de llegir a poc a poc. Amb una història com El Déu de les coses petites (1998) , per exemple, no es pot córrer perquè pot passar que tu vagis per la pàgina 289 però la trama s’hagi quedat enrere, els personatges romanguin sense lectora i a més hagis perdut el fil i la màgia de les paraules.

Tot això ho dic perquè he acabat de llegir Txevengur (2009) de Platónov (1899-1951) i he volgut avançar com si fos una novel.la normal i no he pogut. Requereix aquesta novel.la que et paris, com si els personatges et cridessin i et diguessin On vas? Estem aquí! Resta amb nosaltres, amb el nostre patiment, amb la nostra gana, amb les nostres morts…i realment si vols llegir-lo t’has de quedar…has d’anar al pas que ells volen, amb la cadència que ells t’imposen perquè si no ells es rebel.len i no et donen tot allò que tenen a dins.

Lectures lentes, lectures pausades davant de lectures inquietes i trepidants. Un dia una persona que m’estimava molt em va dir que llegia molt ràpid, que no podia gaudir dels llibres de tan poc que em duraven. Va ser la primera vegada que vaig reflexionar sobre el tema però no m’hi he capficat perquè penso que cadascú llegeix a la velocitat que vol.

Però potser seria millor dir que cada llibre té el seu propi ritme de lectura. I els lectors de vegades no podem triar.

Carnaval

2010-02-23T21:47:00.000+01:00

Febrer s’acaba. És un mes de carnaval. Em trobo la meua amiga Laura que ha estat a Venècia. Quina sort! Li pregunto pel comissari Guido Brunetti, potser passejant amb góndola, intuint al bell mig de la disbauxa que algú assassinat apareixerà aviat entre les tèrboles aigues de l’Adriàtic.

La interrogo per si ha conegut l’Otel.lo , abans que la gelosia canviï l’amor en tragèdia. Segur que si l’ha vist , haurà estat caminant com un boig pel pont de Rialto amb el desig de venjança i la mort als seus ulls. Tant de bo hagués pogut avisar la Desdèmona de les terribles intencions del venecià.

Vull saber si s’ha trobat amb el Gustav von Aschenbach admirant el jove Tadzio. I com la ciutat esdevenia un marc fantàstic per un jove perfecte, paradigma de la joventut i la bellesa.

Li explico que m’encantaria trobar-me amb els vells amics i a la vegada enemics guardians del llibre. Observar de prop el vell jueu vivint d’amagat el carnaval i després patint per haver-se refugiat sota una màscara i transgredir les lleis de la seua religió. I aprofitar aquell moment de feblesa per admirar la joia literària que guarda a casa seua.

Qui ha estat a la ciutat dels canals haurà pogut gaudir de la companyia de Charles i Sebastian abans que tornin a Brideshead o a lo millor s’ha creuat amb el Marco Polo somniant en terres de l’altra part del món. I el Shylock? S’ha deixat veure o encara està rabiós per la decisió del Gran Duc?

…Para, para, Kweilan! –em crida la Laura- et penses que sóc un personatge literari com tu? Tota aquesta gent que nomenes solament està a la imaginació dels lectors. Jo sóc real, Kweilan…Per suposat que no els he vist.

Ja hi som, vaig pensar. De nou, la realitat i la ficció…Quin embolic!

Recordant Salvador Espriu

2010-02-22T00:09:00.000+01:00

Ariadna al laberint grotesc (1934-1935) és un recull de 32 narracions molt breus on Espriu ens parla de l’estupidesa humana, de les injustícies, de la mort i també de qüestions polítiques. Una d’elles porta el nom El país moribund.

He volgut recordar-lo a ell amb aquest fragment amb què comença:

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. “Seré aviat com elles. Ja ho veus , no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent´´, es va exclamar. “De cap manera!¨, li vaig respondre. “Ets un gran, un formidable país¨ “En què ho coneixes?¨, s’escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres…¨

Us convido a llegir o rellegir aquesta obra mestra de la narrativa catalana en l’aniversari de la mort del mestre de Sinera.

Un miracle literari.

2010-02-16T22:25:00.001+01:00

Jo tenia un tiet que era un gran lector. El recordo llegint i, de tant en tant, com parava de fer-ho uns instants, com si pensés. Jo no m’atrevia a preguntar-li què passava perquè tenia la sensació que feia alguna cosa important per ell. Ara, en moltes ocasions, quan jo mateixa estic amb un llibre i aixeco la vista uns moments per reflexionar o per assaborir-ne alguna frase en concret, és inevitable tornar-lo a veure amb alguna novel.la a la mà.

A casa seua hi havia una habitació tota de prestatgeries fins al sostre, plenes de volums. Des que jo vaig mostrar la meua afecció a la lectura, entrar en aquella cambra em produïa un plaer que encara avui sé que era especial. Hi havia de tot. Des d' assaigs clandestins de l’editorial El Ruedo Ibérico fins enciclopèdies d’art com la Summa Artis…des de les obres completes de Zane Grey fins els contes de Hans C. Andersen. Anar i tornar des de casa meua a casa del tiet va ser un camí reiterat al llarg de molts anys.

Un dia, quan estava acabant el curs, em va dir “aquest estiu em podries catalogar els llibres, posar-los una etiqueta amb una referència i així sabríem exactament on està cada llibre. Com si fos una biblioteca en petit”. Em va semblar una idea fantàstica i no puc deixar de preguntar-me que quina classe de noia era jo. Una mica friki, segur.

Aquell estiu dels meus 13 anys vaig fer-ne la classificació. Cada vespre, després de la piscina i quan la calor havia baixat una mica, em plantava a casa seua i n’apuntava uns quants. Em va ocupar gairebé els tres mesos de vacances i vaig arribar a més de 2000 exemplars. N’estava d’orgullosa i ell també, clar!

No sé perquè he pensat en aquell estiu i en com m’ho vaig passar de bé, mirant, remirant, etiquetant, classificant…i no sóc una persona ordenada però els llibres van fer el miracle.

La nit estelada: Relats Conjunts

2010-02-12T22:55:00.003+01:00

LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889

A la Marta el seu marit se l’estimava molt. Quan estaven junts, el Marc es mostrava atent i sol.lícit i la petonejava sense motiu. Ella el mirava als ulls i se sentia enamorada d’aquell home que la feia riure i li feia companyia. S’ho passaven molt bé i tant si eren dies de feina com dies de vacances es trobaven a gust l’un amb l’altre. Quan no treballaven, viatjaven. La primera sortida va ser a Amsterdam. La van preparar amb tota la il.lusió del món. El Museu Van Gogh va ser un dels llocs que van visitar. Tenien un objectiu molt clar: La nit estelada. Era el “seu” quadre, des que es van confessar el seu amor en una nit plena d’estels. Es van comprar la litografia i sabien que quan arribarien a casa la penjarien a la seua habitació. Va ser aquell un viatge fantàstic, passejant per la ciutat dels canals, descobrint els petits pobles de les rodalies però sobretot gaudint del seu amor profundament. En seguirien altres però sempre els va quedar a la memòria els dies a la capital holandesa. A la seua habitació, l’obra presidia el seu amor i els recordava com de feliços van ser aquells dies.

Els anys van passar. Van arribar els fills i van arribar també problemes i maldecaps. Però la Marta seguia encantada amb el seu home. I aquest li demostrava el seu amor com sempre.

Un cap de setmana –com algun altre- li va comentar a la Marta que seria fora. Treballava en una farmacèutica i en ocasions havia d’anar a presentar els productes nous als congressos mèdics. El dissabte va treballar tot el dia sense deixar de pensar en la Júlia , una metgessa de Gijón, que també estava a la reunió. S’havien vist de tant en tant. Aquell vespre van sopar junts al mateix hotel. El Marc no donava importància a aquestes històries. La Marta pot estar tranquil.la, pensava mentre les copes de cava brindaven per una nit prohibida que la feia encara més atractiva.

L’hotel tenia un encant especial. Cada habitació tenia per tema decoratiu un artista. La seua, per exemple, estava dedicada al Sorolla i semblava que estiguessis al bell mig de la costa valenciana en un dia radiant.

Eufòric per les copes que s’havia pres i perquè la Júlia li somreia amb promeses inconfessables van entrar a l’habitació d’ella. Estava dedicada al Van Gogh i al sostre estava pintada La nit estelada. L’eufòria va desaparèixer, la Marta ho va omplir tot i aquella nit va fer el ridícul més espantós.

Nadant.

2010-02-10T23:41:00.000+01:00

Els dissabtes al matí vaig a la piscina. Faig uns metres nadant i em sento millor.Torno a casa caminant a poc a poc. Torno passejant, la manera més habitual d’arribar a casa. Passejo per les voreres, creuo els carrers, faig cas als semàfors… mentre el dia em sembla més lluminós i més càlid que quan he entrat al gimnàs. També, però, una mica eufòrica i una mica cansada de l’esforç que he fet. M’encanta nadar i avui mentre camino vaig recordant el Neddy Merrill, el protagonista del conte El nadador (1964) de John Cheever (1912-1982). Aquest nord-americà, autor de contes desemparats, solitaris, ebris d’alcohol i de tristesa, té en El nadador, un dels seus relats més coneguts.

El Neddy Merrill, que està a la casa d’uns amics gaudint de la piscina, decideix tornar a casa seua, a uns 12 kilòmetres, nadant. Aventurer i avorrit es planteja un objectiu absurd i èpic a la vegada: creuar la dotzena de km que el separen de casa seua de piscina en piscina, de mansió en mansió. I mentre vaig pensant en el pobre Neddy vaig agafant fred, vaig tenint una mica de set, les cames em comencen a no donar senyals de vida, els semàfors se’m desdibuixen i començo a no entendre massa el que m’envolta…afortunadament com que no visc lluny de la piscina, trobo el meu pis i torno a ser jo.

Vaig a la prestatgeria i agafo el llibre…un bon motiu per un apunt.

Plaers al quadrat!

2010-02-02T00:14:00.001+01:00

M’encanta anar de biblioteques. Aquests espais plens de llibres tan ben ordenats, tan a l’abast del possible lector. Gaudeixo del silenci i de l’atmosfera que s’hi respira.

Si hagués de fer un tomb per les que més m’han agradat, potser triaria en primer lloc La biblioteca de Babel de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. És fascinant caminar per aquelles prestatgeries on hi caben tots els llibres del món, tots amb 410 pàgines i amb 40 ratlles i cada ratlla, amb 80 lletres. Us imagineu una biblioteca infinita? Una biblioteca que existeix des de sempre?

D’altra banda sempre m’ha fet pena la biblioteca de Don Quijote perquè tot just quan hi arribo està a punt de ser cremada. La seua neboda i la seua ama li tiren els seus llibres de cavalleries al foc i només se’n salva l’Amadís de Gaula i poquets més. Com si les dos dones fossin uns policies de Farenheit 451, s’esforcen a fer-li desaparèixer tota la seua apreciada llibreria. Pobre heroi que busca les seues històries i que només les trobarà a partir de llavors dins la seua imaginació!

A Barcelona acompanyo el Daniel Sempere al cementiri dels llibres oblidats, inici de L’ombra del vent de Ruiz Zafón, i penso que mai no acabaré de descobrir tants llibres com hi ha. Però no em vull parar aquí.

Segueixo aquest passeig per la biblioteca del Senyor Rochester a Jane Eyre. La trobareu –al menys jo la veig així- plena d’hermetisme, de soledat i de frustració del seu propietari. Els llibres i ell, assetjats per fantasmes que només saben d’il.lusions perdudes.

Com que aquest passeig té algun element màgic, podem arribar-nos fins l’Edat Mitjana i entrar a l’Abadia de Melk. Allà hi ha una altra biblioteca que us recomano, és la de El nom de la rosa de l’Umberto Eco. Fosca, tancada, perversa – quin adjectiu per una biblioteca- amb les seues parets recobertes del saber clàssic. Aquí es passa molta por, sobretot sabent que no molt lluny ens està espiant un assassí, un assassí blanc com la neu, però el plaer d’aquesta estança val la pena de suportar la maldat que s’hi amaga.

Mons literaris plens de llibres. Llibres dins dels llibres. Plaers al quadrat!

Obsolet?

2010-01-27T23:01:00.000+01:00

Vaig llegint amb curiositat i potser no molt predisposada tot el que va caient a les meues mans sobre el llibre electrònic. Fins i tot he anat a la llibreria i he vist i comprovat el seu funcionament. Reticent, m’espero a comprar-lo i per suposat, a utilitzar-lo. Però, sabent en el fons que acabaré per fer-ho. Em sabrà greu perquè estic molt, molt lligada al llibre físic i com deia el XeXu amb una sèrie de costums, molt estimades, que em fan sentir el llibre com un objecte especial i imprescindible per mi, per la meua vida diària. Algú em dirà, la lectura no desapareix…però va tan unit el plaer de la lectura al llibre que, ara per ara, emocionalment em costa diferenciar-ho.

I tot això ve perquè ahir en una web d’informació general vaig llegir un article titulat : 10 objectes obsolets per aquest any 2010. Entre una sèrie d’artefactes com un GPS o un DVD, hi havia els llibres físics. I recomanaven que ja no valia la pena comprar-ne, que havien passat de moda i que ara era el llibre electrònic el que s’havia d’adquirir.

Canviarem. No en tinc dubte. Només espero que el canvi no sigui molt dolorós.

La noche de los tiempos (2009)

2010-01-21T23:45:00.000+01:00

Sra. Kweilan:

Em permeto dirigir-me a vostè perquè sé que el Sr. Muñoz Molina no ho farà. Sóc Ignacio Abel, protagonista de la novel.la La noche de los tiempos que vostè acaba de llegir. Durant tres setmanes, vostè –i la tractaré sempre de vostè- ha compartit la meua història. Ha viscut com jo la violència que es va instal.lar a la península a partir de l'any 36.

Sé que ha patit amb mi els episodis cruels absolutament descontrolats que vaig veure als carrers de la capital. No estic segur quina opinió li mereix la meua actitud davant del conflicte. Tampoc sé què li ha semblat la meua història d’amor amb una estudiant americana, la Judit. Però sé que ha comprés com necessitava sentir un amor intens, un amor boig, un amor apassionat que no havia tingut mai als meus 48 anys. La Judit va donar un sentit a la meua vida, la Judit em va fer conèixer la passió…quan ja havia perdut tota esperança.

En ocasions he notat que es posava a favor de la meua dona, ja ho sé, no vaig ser capaç de dir-li la veritat, de dir-li l’avorriment que em provocava…però no sóc perfecte.

El Sr. Muñoz Molina em va crear imperfecte…fins i tot i, això em sap greu, en alguns moments, covard i terroritzat per la por, por de la que me n’he avergonyit durant aquestes darreres setmanes però diré en el meu descàrrec, i vostè ho pot confirmar, que es tracta d’una por que humilia els homes dignes , que els transforma i els fa ser diferents, tan diferents que ni un mateix es reconeix.

Pocs secrets tinc per vostè. A la novel.la vaig desgranant els records, les vivències que tinc de la meua família, de la meua infantesa, de la guerra i de la Judit. I no puc dissimular les ganes de deixar Madrid a la seua sort per anar als Estats Units a donar classes a la Universitat de Rhineberg amb tota la intenció de retrobar-me amb ella que havia tornat al seu país a l’inici del conflicte.

Sra. Kweilan, vostè és conscient que li he deixat endevinar les meues frustracions i els meus desitjos. No sé si pensa que vaig fugir, que vaig desatendre els meus fills o que vaig fer bé anant a buscar la Judit perquè la seua absència m’era insuportable. Desprès ja va veure què va passar.

Ara que el nostre periple s’ha acabat, desconec què li ha semblat el desenllaç però intueixo –i intueixo bé- que li ha agradat la història, com la conta el Sr. Muñoz Molina i sobretot li ha agradat com explica els canvis. El canvi d’home impassible a home apassionat, el canvi dels homes amb una pistola o un fusell a la mà, els canvis de la pau a la guerra, els canvis de l’amor al desamor, els canvis de la dignitat a la humiliació…la vida està plena de canvis. De fet la novel.la és un canvi, un desplaçament continu en l’espai i en el temps…Un viatge on el remolí dels esdeveniments em portarà a mi i a tots els altres personatges a enfonsar-nos a la nit dels temps.

Me n’alegro que recomani la novel.la als seus amics i amigues blocaires.

Atentament,

Ignacio Abel.

Arquitecte

Relats Conjunts: Demanant un taxi

2010-01-15T21:32:00.000+01:00

En un bar del centre el cafè fumejava i ell se'l bevia a poc a poc. Pocs clients aquella tarda de pluja on tothom semblava que tenia pressa per tornar a casa. L'home esperava i mentre ho feia se n'adonava que gairebé no recordava per què ho va fer. Potser perquè estava avorrit, perquè volia canviar d'escenari, perquè no suportava estar sempre amb la mateixa dona. Vint anys que havia fugit de casa per un amor boig que havia oblidat feia temps. Vint anys que havia abandonat un pis on per culpa seua moltes il.lusions i projectes s' havien ensorrat a mig camí.

Ara havia tornat.

Com cada vespre, contemplava la noia que havia sortit de l'edifici d'oficines del davant. Què guapa que era! Vestia uns pantalons blaus de marca amb una jaqueta ajustada que l'afavorien. I encara que no ho veia, sabia que aquell blau era el dels seus ulls. L'havia trucat al despatx on treballava. Volia parlar-li, explicar-li perquè no s'havia entès amb la seua mare. Però quan es va identificar, la seua filla, sense dir res, li havia penjat el telèfon. Què podia fer?

Només, contemplar-la. Es conformava amb aquesta estoneta cada dia. Endevinar com aniria vestida, si la vindria a buscar algú, si entraria al bar a prendre un cafè. Avui, però,era un dia pràcticament perdut. Se n'anava corrents , demanant un taxi...

Sr. Muñoz Molina:

2010-01-13T21:24:00.002+01:00

Els darrers dies de l'any passat vaig començar a llegir la seua novel.la La noche de los tiempos. I encara vaig per la pàgina 600,crec que finalment no l'acabaré fins el proper cap de setmana. Li escric aquesta carta via bloc per dos coses. En primer lloc, perquè així aprofito per actualitzar el meu bloc ja que vull que el primer llibre que llegeixi sigui el primer apunt literari i en segon lloc per parlar amb vostè una mica de la novel.la.

Com que ja he trencat el gel, passo a tutejar-te. Dona bo llegir en castellà quan l'escriptor domina el seu idioma com ho fas tu, paraules i frases que em sorprenen perquè són expressives, contundents, emotives...Diuen les crítiques que has escrit una novel.la sobre la Guerra Civil. Jo diria, no sé si estaràs d'acord, que és més la història d'uns personatges amb el rerefons de l'enfrontament, la vida de les persones trencada per la violència . Tu m'has fet veure els carrers, els habitants de Madrid, la ciutat universitària... com si ens hi estiguéssim passejant durant l'any que va precedir el 18 de juliol.

Així diria que el nus de la novel.la és la relació clandestina entre l'arquitecte Ignacio Abel i la seua amant, l'americana, Judith Biely. M'encanta com expliques el seu amor, el seu desamor...la frustració d'estar tan enamorat i haver d'amagar-se del món. Ahir llegia un dels seus encontres -una conversa en una cafeteria- i m'anava aturant perquè veia el que m'explicaves, sentia el que ells sentien, interpretava els gestos que descrivies i volia seguir i parar-me en aquelles ratlles en concret. Un plaer, sens dubte.

Aprofito per manifestar-te la meua admiració perquè explicar tot un any de forma retrospectiva i des del record de l'Ignacio esdevé complicat però ho fas d'una manera genial i malgrat viatgem del present al passat i del passat al present no tinc la sensació d'embolic o d'estar perduda dins la història.

Ja veus que m'agrada però vaig lenta. Potser és una de les seues dificultats. Però me l'acabaré i en faré una ressenya.

kweilan del bloc Llibres llegits i per llegir.

El meu regal!

2010-01-06T20:13:00.004+01:00

Finalment s'han descobert els blocaires invisibles i jo era la blocaire invisible d'un bloc desconegut per mi fins ara. Aquí el teniu:

Tres persones que van decidir fa més d'un any escriure en un bloc les seues experiències dins del camp de les relacions humanes on encara com diria algú tot està per fer i per descobrir. Allà van anar ells i amb valentia i sinceritat ens ho han explicat al món de la blogosfera.

Van començar deixant-me algunes pistes però la seua carta de presentació va ser aquesta:

Kuan he sabut a qui havia de fer el regal

Wow! m'he quedat sense esma

Encertaré o quedaré fatal?
Imaginem... què tal un disc de Supertramp?
L'Anna Karenina en rus?
Ah, no! Ja està, ja ho tinc!
Només li cal una rebeca!

No cal dir que em va agradar molt igual que el regal que m'han fet i que ja he pogut penjar. A la dreta, el teniu per s iel voleu veure. Un regal xulíssim! Moltes gràcies!

Des d'aquí felicitar l'Alepsi, l'Anna i el veí per aquesta iniciativa que ens ha fet conèixer nous blocs i noves maneres de ser i de pensar.
I a vosal3, una abraçada!!!

I la meua blocaire invisible és...

2010-01-06T01:29:00.004+01:00

L'Anna de BibloSfera!!

En una nit màgica com és aquesta de Reis et deixo un regalet. Espero que t'agradi!

Per l'Anna de la Kweilan.

Una abraçada de la teua blocaire invisible i que els Reis et portin tot el que demanis!!

Pista definitiva

2010-01-04T15:42:00.000+01:00

Pista n.7:

La meua blocaire invisible té un bloc de ressenyes literàries i durant tres anys i un dia ha estat donant la seua opinió sobre les seues lectures i els seus autors preferits.

Ara ja fins el dia 6 on aquí mateix trobaràs un regalet!

Blocaire invisible. Pista n. 6

2010-01-02T23:09:00.000+01:00

Pistes per si el/la meu/a blocaire invisible entra al meu bloc i la llegeix:

Pista 6:

La meua blocaire invisible darrerament fa molt poques visites.

És bastant definitiva perquè us dic que és "ella" i a més que el seu bloc està de vacances. I ja sabeu qui és un dels seus autors preferits. A veure si ella es deixa caure per aquí!!!

Pista 5:

Em dieu que són difícils les meues pistes. A veure què us sembla aquesta:

El Vigo Mortensen m'agrada més que l'Orlando Bloom.

Intenteu relacionar aquests actors amb alguna peli, la peli amb algun escriptor. I aquest escriptor amb el meu o meua blocaire invisible.

Una abraçada!

Pista 4:

Aquest personatge de la pista 3 és tiet del protagonista principal d'altres novel.les d'aquest autor. Al bloc del meu o meua blocaire invisible hi ha innumerables referències a aquesta obra i a l'escriptor en qüestió.

Pista 3:

Alguna paraula de la següent frase està relacionada amb el nom d'un personatge literari que li encanta:

"Bolso en català es diu bossa"

Pista 2:

Al meu amic o amiga blocaire li agrada moltíssim un autor que a mi no m'entusiasma ni tampoc el tipus de literatura que fa. A aquest autor li han portat alguns llibres al cinema amb un èxit extraodinari.

Pista 1:

"El nom del seu bloc té menys de tres paraules: 1, 2 ó 3".

Canviant d’any: L’últim i el primer.

2009-12-31T00:45:00.000+01:00

El darrer llibre de l’any acabat és En un lloc segur (1987) de Wallace Stegner (1909-1993). Un cant a l’amistat entre dos parelles al llarg de quaranta anys. No els passa res important que no sigui la vida. Amb els problemes i satisfaccions que aquesta comporta. La vida plena de renúncies , de fracassos però també de moments alegres i d’instants que es recorden per sempre.

Commou aquest triomf de l’amistat, de la lleialtat per damunt de les petites mesquineses quotidianes, del desinterès davant dels egoismes personals d’aquests quatres personatges de la novel.la. No és una vida fàcil la que els ha tocat viure però per damunt de les frustracions, dels desacords planegen les ganes de tirar endavant, les ganes de ser feliços i sobretot la presència de l’amic o amiga amb qui pots comptar, amb qui pots parlar.

I començaré l’any amb el llibre que acaba de publicar Antonio Muñoz Molina (1956). Es titula La noche de los tiempos i que ja figura entre els llibres més venuts d’aquest mes. És una història que parla de la Guerra Civil i d’entrada he de dir que no em sembla fàcil de llegir. La veu narrativa és com una càmera que segueix al personatge, que descriu el que fa però també sap el que pensa i influencia en una lectura lenta de la narració. Suposo que m’enganxarà. Com ho han fet altres llibres seus, El jinete polaco (1991), Beltenebros (1989) o Plenilunio (1997) que particularment em va agradar molt.

Que tingueu una molt bona entrada d’any i una continuació plena d’excel.lents lectures!!

Llista de llibres 2009

2009-12-27T21:49:00.004+01:00

Motivada per les llistes que han fet el XeXu o la Mireia i amb els ànims de l'Assumpta per aquesta mena d'apunts he fet la relació de llibres que he llegit aquest any. Estic a punt d'acabar el de Wallace Stegner o sigui que encara em donarà temps a agafar el proper que serà La noche de los tiempos del Muñoz Molina.

Ja veieu que hi ha llibres de tota classe i afegiria que aquest any n'he començat alguns -tres o quatre- i que de moment els he abandonat perquè des de fa poc penso que si no acabo un llibre no passa res, val més dedicar el temps de lectura a llibres que m'agradin o m'enganxin.

Coincidex aquesta entrada amb la número 100 del meu bloc!!!

Els llibres són:

Adiós, Shanghai.- Angel Wagenstein
Ahir.- Agota Kristof
Aurora Boreal.- A. Larsson
Barcelona trágica.- Andreu Martín
Chicago.- A.Al Aswani
Claus i Lucas.- A. Kristof
Ébano.- R. Kapuscinsky
El accidente.- Ismail Kadaré
El dia antes de la felicidad.- Erri de Luca
El Don apacible.- M. Shólojov
El fred modifica la trajectòria dels peixos.- Pierre Szalowski
El hospital de la transfiguración.- Stanislaw Lew
El llibre de les punxes.- Josep R. Correal
El martillo azul.- Ross Mc Donald
El rei del món.- Salvador Macip
El violoncel•lista de Sarajevo.- Steven Galloway
El xinès.- Henning Mankell
Elegia per un americà.- Siri Hustvedt
Els Buddenbrook.- Thomas Mann
En lloc segur.- Wallace Stegner
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Historia de un matrimonio.- Andrew S. Greer
Jardí vora el mar.- Mercè Rodoreda
L’escriptura secreta.- Sebastian Barry
L’estranya desaparició d’Esme Lennox.- Maggie O’Farrell
L’home inquiet.- H. Mankell
L’informe de Brodeck.- Philippe Claudel
La campana de cristal.- Sylvia Plath
La casa de la mezquita.- K. Abdolah
La filla de l’optimista.- Eudora Welty
La fortalesa assetjada.- Qian Zhonshu
La niña del faro.- Jeanette Winterson
La reina al palau dels corrents d’aire.- S. Larsson
La societat literaria i de pastís de pela de patata de Guernsey.- Mary Ann Shaffer
La solitud dels nombres primers.- Paolo Giordano
La tendresa dels llops.-Stef Penney
La zona.- Serguei Dovlàtov
Las caras del tigre.- Alfonso Mateo-Sagasta
Les germanes Grimes.- Richard Yates
Línies de falla.- Nancy Huston
Mamá.- Joyce Carol Oates
Mendel el de los libros.- Stefan Zweig
Mort a Istambul.- Petros Markaris
Némesi.- Jo Nesbo
Olor de colònia.- Sílvia Alcàntara
Perfil asesino.- John Connolly
Petons de diumenge.- Sílvia Soler
Segundo matrimonio.- Philip Lopate
Sorgo Rojo.- Mo Yan
T de Trampa.- Sue Grafton
Ulls verds.- Marc Pallarés
Una cosa per explicar-vos.- Hanif Kureishi
Una lectora poc corrent.- Alan Bennett
Una tempesta.- Imma Monsó