31/5/10

28/5/10

Aniversari de bloc!


M'agraden els aniversaris. Serà que qualsevol excusa és bona per fer-ne una celebració. Doncs avui fa dos anys que vaig estrenar aquest bloc. Un espai que només m'ha portat moments divertits i agradables. També ha estat imprescindible per conèixer-vos a vosaltres, companys i companyes d'aquest fantàstic trajecte. Com deia algú, no és el destí el que importa sinó el viatge. El viatge és l'aventura, el viatge és el plaer...igual que aquest bloc.
Gràcies per compartir-lo amb mi!


24/5/10

Relats Conjunts: Las tres velas.

La mare ha volgut que l’acompanyés a una exposició del Joaquim Sorolla, un dels seus pintors preferits. El pare no hi podia anar i encara que és una dona independent m’ho ha demanat.
Jo,encantat, perquè gaudeixo dels seus comentaris i de les seues explicacions. És professora d’Història de l’Art i n’està enamorada de la seua professió.
Quan arribem davant del quadre de Les tres veles me’n recordo d’un estiu que em van apuntar amb set o vuit anys a un curs de vela i em vénen a la memòria els matins morts allà dins d’aquella barqueta sense que em mogués ni cap al davant ni al darrere. Com es feien d'interminables els minuts, com passaven de lentes les hores. Només quan bufava el vent podíem avançar però m’havia tirat tot el matí allà parat. M’avorria moltíssim però en aquella caleta no hi havia cap altra activitat per fer. Vaig agafar una mania increïble a tot el món aquest. Fins i tot davant d’un quadre del Sorolla que no té res a veure m’agafen ganes de marxar de l’exposició. Quin desastre de classes!
Ai, mira, fill...què bonic aquest de les tres veles. Em recorda aquell curset que vas fer de navegació. Com vas gaudir aquell estiu...eh, nen?
I jo, mirant-me-la li faig que sí amb el cap perquè... què li diràs?

17/5/10

El gran mundo (1990)


L'altre dia estava prenent un tallat en una cafeteria i un home d'una seixantena d'anys ben atractiu li va dir a la dona que l'acompanyava : Quan ets jove tens moltes il.lusions, moltes iniciatives… però després te n'adones que la vida és igual per a tothom...
I quan he acabat de llegir El gran mundo de David Malouf (1934) me n'he recordat d’aquesta frase escoltada a l’atzar. I per què? Doncs perquè en aquesta novel.la se'ns narra l’amistat de dos homes molt diferents que coincideixen en un moment de les seues vides. Capturats per l’exèrcit japonès es coneixen a Changi, el terrible camp de presoners a la 2a. Guerra Mundial, i a partir d’allà se'ns explica com evoluciona aquesta relació iniciada en l’horror que els va suposar l’experiència de viure sense llibertat i en unes condicions espantoses que l’autor no evita detallar.
Es tracta d’una història magníficament contada- un 10 pel traductor- i malgrat tota l’ experiència vital dels protagonistes, ens adonem que totes les vides poden ser iguals, com deia el senyor de la cafeteria. Que l'únic que volem és el reconeixement dels nostres, o estar en pau amb un mateix o poder treure't les caretes amb algú i que aquesta persona pugui entrar dins teu i arribar a connectar... Lo altre és superflu i no forma part de la vida real.
Aquesta és una de les idees que n’ he tret d'aquest llibre d'un autor australià desconegut per mi i que ha estat oblidat de les editorials fins que Llibres de l'Asteroide l’ha traduït per primer cop al castellà. Val a dir que està considerada com una de les seues millors novel.les i, sembla mentida, hem tardat vint anys a poder llegir-la.

6/5/10

Tipus de vacances


És un temps aquest que qui vol fer un viatge a l’estiu se’l comença a preparar. Destins llunyans o propers però que gaudeixen de no tenir horaris ni normes ni obligacions.
Llegint hem vist molts tipus de vacances, algunes ben lluny de l’ideal que tenim a la ment quan s’apropa el temps de lleure.
De vegades ens hem trobat amb històries de descans forçós com les del Robinson Crusoe que es va estar una llarga temporada en una illa paradisíaca més temps del que hagués volgut però amb l’etiqueta de “tot inclòs” i a més de franc.
Vacances obligades també ho són les de Hans Castorp a La muntanya màgica.
Inoblidable va ser el viatge de 80 dies , al menys pels seus lectors, de Phileas Fogg donant la volta al món a l’inrevés.
M’agradarien uns dies de festa imprevistos com els que van tenir alguns habitants de Florència. Allunyats de la pesta negra, decideixen explicar-se uns contes del Decameró per animar-se durant les hores tedioses que passen sense res a fer en un palau de la Toscana del segle XIV.
Hi ha personatges que malgrat estar en un balneari s’inventen una realitat nova perquè la de veritat és molt avorrida, com li passa a la Matilde Gil de Olarreta a la novel.la de la Carmen Martín Gaite.
N’hi ha altres que no en saben de fer vacances encara que els seus autors s’hi empenyin. Pètros Markaris a Mort a Istambul envia el seu comissari Kostas Jaritos a un viatge organitzat perquè descansi però un assassinat canviarà les intencions de l’autor. I de descans, res!
Alguns viatges es fan per anar a buscar una dona perquè el protagonista vol casar-se com ho fa el Marqués de Ulloa. Deixa la finca uns dies per anar a la ciutat i enganyar la pobra Nucha que se n’anirà a viure amb ell a Los Pazos de Ulloa
Els dies d’esbarjo dels protagonistes de la Rodoreda a Jardí vora el mar explicades des del punt de vista del jardiner ens endinsen en un món infeliç i frustrat lluny del món meravellós que podríem pensar a l’inici de la novel.la,
A El lector de Bernhard Schlink representen un parèntesi abans del horror de la 2a. Guerra Mundial a l’Alemanya de l’època,
No sé si es poden considerar vacances l’estada al palau del pobre Segismundo quan el treuen de la cova on ha estat tota la vida. Potser són unes vacances de somni i mai millor dit.
Viatges com els del gitano Melquíades plens de misteri m’atreuen i no em faria res d’acompanyar-lo en aquestes excursions màgiques i inversemblants o rutes que et sedueixen com les de Pedro Páramo a un món de solitud i desesperança...
I què me’n dieu de la família Ulises? Aquell cotxe ple de gom a gom arribant a una casa en ruïnes al mig del no-res on s’estavellaven les il.lusions de quinze dies al camp lluny de la gran ciutat...M’encantaven aquestes vacances, però, està clar que només com a lectora.