25/2/09

Naturaleza infiel (2008)


Renata, la protagonista de Naturaleza infiel, és una dona que ja té més de 30 anys. Tenia una família i té una vida o la tenia. Recorda moments de la seua infantesa o de la seua joventut. Evoca els seus avis, els problemes econòmics, la mort prematura del seu pare, la relació amb la seua germana bessona...

No és una narració ordenada en el temps sinó que els records, com espurnes de la memòria, van conformant la seua història. I ho fa amb la fredor o la ressignació que proporciona la distància dels anys passats.
En uns cinquanta minicapítols, dos o tres pàgines com a molt, Cristina Grande (1962) ens presenta uns personatges que només viuen. Esdeveniments durs i amargs que els van ferint dia a dia. Però com a lectors que també tenen les seues pròpies vivències, tota aquesta quotidianeitat tenyida de desconsol no ens ve excessivament de nou. Així, el relat traspassa la frontera de lo familiar i va més enllà, perquè no se’ns conta res que no puguem reconèixer.
Fets importants com anècdotes o anècdotes com fets decissius...així ens ho fa sentir la Renata i a l’acabar la novel.la sabem més del que ens ha explicat i ho sabem perquè també vivim i hem viscut.


Menys de 150 pàgines que es llegeixen en un no res!

19/2/09

Concurs de relats breus de terror

Aquí us deixo la meua participació en el concurs de relats breus de terror convocat per: http://www.hesperia.cat/.

Si aneu a la seua pàgina, en podreu llegir molts més.


El meu text, reduït a la mínima expressió perquè una de les normes és la limitació a 140 caràcters i això és poquíííssim, és el següent:



Amb un café insípid, llegeixo el diari. Amb estupor, la veig. Exagerada. Es divertit. La dona de l’esquela es diu igual que jo. Tinc fred.

18/2/09

Daphne du Maurier (1907-1989)


Al 1981, vídua des de feia uns anys, va publicar la seua autobiografia El quadern de Rebeca i altres records. Va viure part de la seua vida a Cornualles on va situar algunes de les seues històries més famoses . Uns paratges que li servien per impregnar els seus relats d’una atmosfera misteriosa i romàntica.
Me la imagino passejant per les costes boiroses i esquerpes de la zona.La Daphne, els dies que el temps ho permet , segur que deu arribar-se fins al mar.
Volta pels camins propers al penya-segat i, encara que sospita que els seus personatges l’esperen com cada tarda, no vol renunciar al passeig...Rebeca(1938) sorgeix de la boirina i la interroga sense pietat sobre el perquè del seu destí cruel. És perversa, fins i tot en somnis... mentre la creadora s'allunya i prefereix que l’acompanyi en la seua solitud la jove senyora de Winter, que s’embolica tremolosa amb la seua rebeca. No s’ha acostumat mai als oratges de la costa anglesa.
Ara, quan ja només té ganes de parlar d’ella mateixa i de les seues vivències en la seua autobiografia, els protagonistes de les seues novel.les l’assetgen i quan veu els pirates de La posada de Jamaica (1936) els saluda amb un somriure una mica maligne coneixedora de què continuen sense escrúpols exercint de ciutadans honrats durant el dia i de lladres despiadats durant la nit.
Mentres tant, la boira baixa més . Tanmateix la foscor no és un obstacle per distingir la seua cosina Rachel (1952) amb el seu preciós vestit groc. La Rachel sembla innocent, sembla plena de bondat...ai!
La tarda cau i els camins de la finca s’entrecreuen com si estés caminant per Manderley – encara que ella també sap que mai més no hi tornarà- i de sobte veient unes gavines que s’atansen s’espanta tant com ho va fer el mestre Hitchcock amb el seu petit conte de Los pájaros (1962).
La Daphne du Maurier segueix finalment cap a casa. Demà tornarà a sortir.Aquests dies finals, gairebé veïna de la mort, sap que no està sola. Els seus fantasmes literaris estan amb ella.


I amb nosaltres, els seus lectors.

12/2/09

Relats conjunts: Els corbs han tornat



Avui és diumenge. Aviat tocarà la campana del campanar i tots els veïns anirem a l’església. Ha estat un hivern dur. La Maria de cal Llop ens ha deixat fa només unes setmanes. Pobra! Qui li havia de dir que el Pere la ploraria tan poc...
Ja surt el sol i jo, aquí, al costat del foc, tinc fred. Els corbs han tornat i la primavera s’acosta, però la neu no s’acaba de desfer.
Pobra Maria! Érem tan amigues! Va patir tant amb el seu fill ,sempre bevent , sempre vagarejant pel carrer...sort que va marxar del poble. Ni per enterrar sa mare ha tornat...
Quin soroll que fan aquests corbs...encara despertaran el Pep.
Ai, sí! Si la Maria veiés com el seu home es muda per anar a l’església es moriria una altra vegada. Ella, que sempre li havia d’anar al darrere perquè es canviés quan arribava tot brut de la granja; ella , que sempre patia perquè anés ben arreglat quan ell sortia de casa, no se’n podria avenir de cap manera...i ara, ja el veureu com anirà a escoltar aquest pocasolta de capellà, de guapo i de polit...Quin home!
He de vestir-me per anar a Missa...em fa mandra! aquest mossèn es pensa que ens fa un favor. I el que diu ho he sentit des que era una nena, tots els capellans repetint sempre el mateix, i ja em direu perquè li ha servit a la Maria ser tan cristiana i tan temerosa de Déu. Per res...per patir tota la vida, pel fill, pel marit, per la seua malaltia i , al final, au! al clot...la primera de la colla.
Ai, sí! Si sabéssim el que ens espera...aquests corbs...es quedaran al poble...quins animalots més lletjos...Mira, ja toquen les campanes...M’he d’afanyar...el Pere ahir em va picar l’ullet i jo, amb aquest avorrit de marit que tinc, estic molt sola...Ai, Maria, pobreta!

9/2/09

La casa de la mesquita (2005)


Ahir un diari portava una crònica sobre els 20 anys de la revolució iraniana i en quina situació es troba aquell país llunyà després de l’arribada al poder de Khomeini.
Un diumenge normal potser només m’hagués mirat els titulars, però ahir feia pocs dies que havia acabat de llegir La casa de la mesquita de Kader Abdolah (1954) i no vaig poder estar indiferent al reportatge de l’Iran actual.
Gràcies a la llibreria l’Illa que va recomanar aquest llibre he gaudit d’una novel.la que ens explica la vida d’una família responsable de la mesquita i del basar a la població iraniana de Senedjan.
El marc històric esdevé interessant doncs la narració ocupa els anys anteriors i posteriors a l’arribada dels aiatol.làs i ens conta com va evolucionant el món dels membres d’aquesta família i el del poble persa segons els moments històrics que van vivint.
Però la novel.la va més enllà. És un cant a l’amistat, a la senzillesa, a l’amor a les petites coses, al plaer, a la bellesa...Una història sensible i preciosa.
Penso en tants detalls: la generositat de les àvies, l’amistat retrobada dels veïns de l’Aga Djan, l'amor als fills...emocions que ens fan vibrar i que, malauradament, conviuen amb la tortura, la repressió, la por i el fanatisme.
Tot plegat en una narració que ens fa quedar enyorats i tristos per haver-la acabat.
I encara l’enyoro.

3/2/09

Meme del 7


La Rita de lamevaillaroja m’ha encarregat un meme. El meme del set. Els blocaires han de compartir 7 fets sobre un mateix.

No n’havia fet mai cap. He pensat en set coses que per diferents motius ja no puc fer i que en algun moment de la meua vida les he dut a terme amb un plaer especial:

La primera.- Tornar a les Basses d’Alpicat a banyar-me als estius i a tirar-me del pont de la “gran”.


La segona.- Passar els dies del voltant de Sant Joan al Port de la Selva els anys que estudiava a l’Autònoma amb el mateix grup d’amigues, com un inici ritual de les vacances.


La tercera.- Sortir set vegades per setmana.


La quarta.- Jugar al Mario Bros amb el meu fill (perquè ara ja no vol jugar amb mi a la play ni res que s’hi assembli).


La cinquena.- Intercanviar llibres amb el meu pare.


La sisena.- Sorprendre’m amb facilitat.


La setena.- Dormir els diumenges fins a les tantes.


Gràcies, Rita, per pensar en mí...i a tots aquells que em llegiu, si voleu fer aquest meme, endavant!!!